No fa gaire llegia que la vida familiar de l’alumne era determinant per al nivell formatiu dels nens i nenes a l’escola, i un estudi recent també confirmava estadísticament que el nivell cultural d’una família afectava de manera important el comportament i el resultat pedagògic de la canalla a l’escola. La notícia que parlava del fet donava uns resultats estadístics inferiors als alumnes de famílies immigrades. No ho deia per cap raó discriminatòria, sinó com una constatació del fet analitzat, i del qual es pot deduir que el dèficit de rendiment estudiantil coincideix, en una bona part, en gent immigrada que procedeix de capes sociològiques del seu país, on la cultura i l’ensenyament creix a ritme més lent que el nostre. La conversa interfamiliar no és la mateixa en un grup de nivell intel·lectual alt que en un de més senzill, cosa que es pot comprovar i constaten les estadístiques publicades. I també és freqüent que un nen de pares de països desenvolupats i de nivells culturals alts no dóna diferències amb els locals de la mateixa situació de coneixements. És més, el canvi d’idioma escolar a un altre que no és el familiar no té incidència. Té importància el nivell de cultura de la família i no pas les arrels particulars de cadascú.
I no em refereixo al tipus de família, que pot ser molt diferent de la que coneixíem com a tradicional i potser encara majoritària, sinó també a la monoparental, a l’adoptant o a qualsevol altre de constitució diferent que pugui existir. La conclusió és que, si el grup respira cultura i coneixements de nivell, l’alumne a l’escola, en general, no té problemes per a assolir un bon nivell. Si la família, per molt tradicional que sigui, té una situació desestructurada i la comunicació entre els membres és de baix nivell cultural, als infants els costarà més comprendre les explicacions dels mestres i més encara l’estudi i l’aplicació posterior. El mestratge és important, però segurament l’acompanyament familiar encara ho és més, o almenys la combinació de totes dues coses és essencial per a obtenir un bon rendiment escolar i una bona preparació per a la vida.
No entraré a diagnosticar quina és la família ideal, cosa de què ja s’ocupen els especialistes, en general massa influïts per la ideologia, ja que el bon nivell cultural s’observa tant en una família tradicional com en la limitada a dues persones o constituïda per unes altres composicions. És el que parlen a ‘taula’ el que val.
I ha un altre camí complementari i molt important per a ajudar la formació: les associacions. A Catalunya tenim la possibilitat de participar en les nombroses agrupacions que hi ha. Elles poden donar el ‘plus’ de progrés a què la família i l’escola no sempre poden arribar. Associacions culturals d’infants, de joves i adults aporten una immensa riquesa cultural que fa pujar de manera decisiva la formació integral humana i ajuda i suma valor al rebut de la família i de l’escola. Sempre he pensat que els recursos públics haurien de fomentar l’associacionisme com a agent bàsic, sense deixar de preocupar-se, és clar, de les escoles, la família i el mestratge. El vell costum català tradicional d’utilitzar els vespres per a l’autopromoció és indispensable per a fer créixer el nivell cultural de la població i pot compensar o complementar a tots els escolars, joves i adults la cultura que portin incorporada de la família. I, a través de les associacions com a escola de formació i democratització extraescolar, pot fer créixer el nivell que fa falta a tota la societat en el camí cap a l’excel·lència. És com fer àpats en taules col·lectives.
