La festa representa la societat que la celebra, escenifica com un ritual les seves normes alhora que posa en evidència els seus conflictes i les seves contradiccions. No hi ha festa que no transgredeixi l’ordre perquè comporta un grau de dissidència, un exercici espontani de llibertat individual i col·lectiva. Una festa és més festa com menys es pot controlar.
No ens hauria de sorprendre que en la festa es facin presents el conflicte i la protesta. La festa, com a aparador de la vida social, escenifica les tensions, les pors i totes les emocions que els humans som capaços de construir en la nostra imaginació. Les incerteses, els odis, les alegries, fòbies i empaties més diverses són capaces d’aflorar i aixoplugar-se sota el paraigua ritual de la festa.
En la festa urbana, la complexitat social de la mateixa ciutat fa que l’equilibri entre ritual i conflicte necessiti un període llarg de digestió. De la mateixa manera que no tots els conflictes afecten tota la comunitat, no tothom percep com a propi el conflicte que afecta molta gent. El grau d’empatia, el grau de cohesió, la capacitat de compartir causes solidàries és diferent segons el moment, segons l’espai, i això s’aguditza quan l’espai i el temps són rituals.
A la ciutat de Berga va costar anys de diàleg aconseguir fer silenci a la plaça de Sant Pere durant el Ball de l’Àliga a la Patum. A Barcelona caldrà posar-s’hi algun dia, perquè fa massa anys que el Pregó de la Mercè és un guirigall ritual de xiulets, crits i pancartes barrejat amb el guirigall ritual del Toc d’Inici, sense més diàleg que una tanca i un cordó policial que parapeta la porta de la Casa Gran.
Deixar a la seva sort el diàleg entre manifestants i festaires és una dimissió en tota regla de la mínima capacitat de mediació, és no entendre que el model festiu no pot excloure la representació social que incorpora la mateixa festa.
Quan el conflicte no s’incorpora en el ritual festiu, o bé es canvia la festa o bé es resol el conflicte, o no hi ha festa.
