Quan encara no devia saber que seria novament conseller de cultura de la Generalitat, l’historiador Ferran Mascarell vindicava els ateneus a les pàgines del diari Ara, afirmant que Catalunya és terra d’ateneus i que aquests han estat des de mitjan segle XIX una de les expressions més genuïnes de la societat catalana. «El franquisme va intentar liquidar-los. Tot i que la democràcia va intentar de recuperar-los, molta gent es va pensar que eren cosa d’una altra època. Encara avui algunes persones modernes s’hi refereixen amb un toc de menyspreu. Òbviament desconeixen la renovada realitat que s’hi viu. Sembla clar que, paradoxalment, la societat digital no els està matant; és empíricament verificable que a molts llocs de Catalunya els vells ateneus van a més.»
Amb aquesta contundent conclusió, Ferran Mascarell iniciava una documentada defensa de l’Ateneu Barcelonès, del qual és vicepresident primer, en el moment que s’iniciava la celebració del 150 aniversari d’aquesta institució que va néixer tot just quan «Barcelona acabava d’enderrocar les muralles i començava a construir l’eixample d’en Cerdà». En la ciutat que es destacava per la potència industrial i cultural, l’Ateneu «va esdevenir el termòmetre de la vida social i intel·lectual de les elits benestants. Hi sovintejaven disputes ideològiques. Membres destacats de la primera junta van posar en circulació la paraula catalanisme. La biblioteca esdevingué el principal connector de la ciutat amb la cultura europea. En les seves activitats i tertúlies es fonamentà molta de la notable renovació intel·lectual catalana al tombant dels segles XIX i XX. Va crear un corrent d’opinió decisiu a favor de la regeneració literària, la recuperació del català i el debat cívic».
Mascarell segueix elogiant el paper de l’Ateneu del carrer Canuda com a «àgora on transitava un volum extraordinari d’informació, on s’imaginaven coses, es creava opinió» i elogia la realitat actual «popular, interclassista, inequívocament democràtica, catalanista i plural en temes ideològics, un club d’autoformació cultural, com el defineix el president Oriol Bohigas. Més de 4.000 socis, múltiples activitats diàries, la reconeguda Escola d’Escriptura, una biblioteca sempre plena d’usuaris…»
«L’Ateneu posa en relleu que l’era de la comunicació virtual no necessàriament nega el desig de cultura presencial», afirma Mascarell abans de posar-se a fer l’apologia de la funció dels ateneus en general, que possibiliten seleccionar i produir continguts culturals. «Els ateneus són llocs de compromís cívic amb les ciutats i el país, quan els experts alerten sobre l’amenaça que suposa la inhibició social de la gent davant la crisi del sistema de representació política. Els sociòlegs alerten sobre la creixent incapacitat de dialogar que manifesten les nostres societats; també aquí els ateneus contradiuen la tendència, sent llocs de futur, de diàleg, de respecte i fraternitat, d’interpretació, de formació i de connectivitat.» Mascarell afirma amb convenciment que «un país és tan fort com ho és la seva cultura» i és contundent en concloure que «la cultura la fa la gent i no les administracions».
