Si fem una projecció de futur, ens podem imaginar una Catalunya lliure i políticament independent. No és difícil d’imaginar tot un seguit de realitats que es viuran intensament i amb la il·lusió dels que finalment han assolit la llibertat esperada per tantes generacions. La primera realitat és que viuríem la superació de la moral resistent, on el català ja no seria perseguit en cap indret i podríem deixar de tenir una llengua imposada per exercitar la pròpia. Tots els idiomes parlats a Catalunya tindrien el respecte que es mereixen i el català seria el lligam entre totes les cultures considerades com a patrimoni de Catalunya, i no solament això sinó que no tindríem por de ser absorbits per cap altra llengua provinent de territoris més extensos. Seríem un poble normal i indiscutit amb un idioma propi obert a tots els enriquiments possibles sense necessitat de ser oficial, ja que sense esforç esdevindria un corrent de cultura i comunicació naturals. El català identificaria un poble enmig del món.
Les nostres inversions serien estudiades en favor del progrés econòmic, social i cultural del País. Amb la situació de plena llibertat, només condicionada per la realitat del concert entre les nacions lliures. No hauríem de pidolar, contra corrent, les infraestructures necessàries pel progrés econòmic i social. Seria l’hora de promocionar l’eix mediterrani en ferrocarril i carretera sense barreres ministerials espanyoles. L’aigua i l’energia resoltes en el context europeu, pertanyent o no a la UE. Els ports, aeroports de Barcelona, Tarragona, Reus, Sant Feliu i altres serien focus de i la vida econòmica i la porta d’entrada i sortida del transport cap al món, i especialment una porta mediterrània vers l’orient asiàtic. El nostre territori tindria, doncs, un valor estratègic decisiu per a la nostra economia però també per a l’economia europea continental.
Catalunya podria oferir el seu estatus econòmic sense imposar-se en res a d’altres zones de cultura catalana com València, les Illes o la Franja de Ponent. La florida de la llibertat s’encomanaria de forma natural als ciutadans veïns. Els catalans estan vacunats d’imposicions com per pensar a imposar res a tercers -cosa que, a més, els catalans no han fet mai en la història.
El comerç internacional seria promogut lliurement per la iniciativa industrial i comercial sense traves i amb el suport de les estructures polítiques pròpies a l’interior i a l’exterior. El nostre mercat seria el món, sense limitacions ni entrebancs de ningú, no pas com es dóna ara amb les delegacions polítiques estatals que, teòricament, haurien de ser també nostres però que de fet serveixen per vigilar-nos i frenar-nos, una labor que exerceixen amb entusiasme suïcida.
Les federacions esportives serien lliures i competirien sota el nom de Catalunya en el món, representant el nostre vigor esportiu i preparant els nostres esportistes en les institucions que tenim per ajudar els atletes perquè puguin actuar amb èxit dins la societat esportiva internacional.
Les nostres universitats viurien sense coaccions i estarien obertes a totes les cultures del món i sense por que plans exògens ens condicionessin la llibertat intel·lectual. Podríem fer recerca amb recursos suficients per ser un més en el grup de països capdavanters en ciència.
Els representats de moviments exteriors, com els religiosos, ideològics, etcètera, serien acceptats i respectats per les nostres autoritats. Naturalment, sense pressions malintencionades com les d’enviar bisbes per desfer el país, per exemple.
La nostra literatura estaria en competència amb les grans cultures però tindria el suport d’un govern amic que la fomentaria sense desmerèixer-ne d’altres, que sempre serien benvingudes i lliures d’imposicions. Podríem rebre premis Nobel sense patir el boicot d’Espanya.
Els mitjans d’ordre públic no serien interferits i seguirien com fins ara fidels al país, servidors tecnològicament preparats al servei d’una societat lliure. Deixaria d’existir la comissaria de la vergonya de la Via Laietana i no hi hauria delegats ni restes de forces exògenes al servei de cap estat hostil.
Després de conèixer aquestes realitats podríem preguntar a la gent si voldrien unir-se lliurement a Espanya… i cadascú respondria el que li semblés. Ens podríem comprometre a fer la pregunta.
10
1
