El debat sobre les conseqüències de la crisi econòmica ha posat en primer pla importants inversions d’institucions públiques que han resultat veritables disbarats, per la seva desproporció i per haver estat promogudes des de la demagògia. La relació de casos ha estat àmpliament divulgada pels mitjans de comunicació. Es poden citar aeroports tancats, línies d’alta velocitat ferroviària clausurades… Si ens referim a les grans infraestructures, on s’haurà de concretar la causa en la creació d’uns serveis sense que existís una demanda contrastada i la retallada de pressupostos per tal d’adaptar-los a l’actual realitat financera de les institucions.
La crítica ha recordat l’antiga paròdia d’aquell polític que arribà a prometre un pont en un poble que no tenia riu… La denúncia afecta tots els nivells de l’administració pública: des de l’estat fins l’administració municipal. L’àmbit de l’associacionisme cultural es veu afectat molt especialment per les infraestructures municipals socioculturals; s’han divulgat casos de teatres i poliesportius el cost dels quals és insostenible, sigui pel pes de la hipoteca assumida o sigui per les despeses que en genera el manteniment. S’ha sabut de teatres, auditoris, biblioteques i llars d’infants que són a la corda fluixa. Els responsables de l’administració han de preocupar-se alhora per acabar les instal·lacions i per pagar les hipoteques i el manteniment. El protagonisme se l’han endut els ajuntaments, però també s’han detectat subvencions poc estudiades de diputacions i Generalitat.
Alguns mitjans de comunicació han demanat opinió a experts de l’administració pública, que han posat en qüestió la capacitat de gestió dels polítics que han impulsat infraestructures, sense garanties financeres, quasi sempre partint de la convicció que el negoci del totxo no s’acabaria mai.
Quan han arribat les vaques flaques, s’ha vist ben clar que són fonamentals el sentit comú i la responsabilitat per a gestionar el patrimoni públic. Els esmentats experts han parlat de l’exigència de currículums que avalessin la necessària capacitat dels gestors. Des de les conviccions democràtiques cal esperar que el procés electoral és el garbell que reclamen, però tots sabem que els sistema de llistes electorals tancades possibilita l’accés als consistoris de candidats que massa sovint no tenen actitud ni aptitud. Costa d’entendre que es pugui arribar a regidor municipal sense haver passat per cap altra experiència de gestió que atorgaria la responsabilitat que es reclama.
Sembla oblidada la condició honorària del càrrec de regidor municipal. De molt antic -abans de la dictadura que hem superat que, impròpiament, massa sovint és punt de referència-, s’accedia a la política una vegada conquerit l’èxit professional i el prestigi social atorgava la raó principal d’una candidatura. Els fets demostren que la política s’ha professionalitzat excessivament i que ha esdevingut una sortida professional: hem convertit l’honor d’arribar a regidor –fins i tot a alcalde- en un accés a la nòmina pública. Massa gent arriba a la política sense professió consolidada o -el que potser és pitjor- abandona la professió per fer política. També sembla oblidada la condició de servei públic, la vocació de ser útil al teu poble, a la teva ciutat, o al teu país. Massa regidors estan a sou i massa càrrecs de confiança darrera la manca de capacitació dels edils.
Els polítics de la nostra convulsa història democràtica -que abasta els dos darrers segles amb molts sobresalts- valoraven l’austeritat i tenien una preocupació per no deixar dèficits quan finalitzava la seva gestió. Aquest fet marcava la seva etapa com a regidors. El passat no ha estat perfecte, perquè entre altres coses aquest país ha gaudit molt poc de la democràcia, però ara que vivim la més llarga etapa de llibertats de tota la nostra història, és una pena que l’estem malmetent amb actituds com l’excés de professionalització i la sobrecàrrega dels aparells de les administracions o la megalomania dels polítics que volen passar a la posteritat construint grans infraestructures que, més que res, són com piràmides faraòniques. En la gestió pública s’ha perdut el valor de l’austeritat. Si es pot resoldre eficaçment un problema amb una determinada inversió, per què l’hem de doblar al servei de la pompa i la glòria personal? A vegades, també, el que duu persones capacitades a cometre errors d’aquesta magnitud és el que en política es defineix com “una borratxera de poder”.
Arribats aquí, cal reconèixer que molts alcaldes han seguit l’exemple d’una figura mítica del municipalisme: al doctor Robert li tocà ser alcalde de Barcelona poc després de l’Exposició Universal del 1888 que fixà brillantment per a la història la imatge de Rius i Taulet, l’alcalde que impulsà aquell gran esdeveniment. Robert, que també podria haver buscat la glòria, optà per l’austeritat, per la lluita per aprimar l’administració eliminant funcionaris afavorits pels endolls del partidisme i… també contra l’opressió fiscal! Uns factors que ara mateix tenen vigència.
Donat el cas d’aquestes infraestructures que s’han convertit en un cert escàndol – expressada ja l’opinió respecte les insòlites inversions de l’estat-, una vegada fetes, toca pagar-les i posar-les en servei, encara que s’hagi oblidat que en el passat era el poble el qui amb el seu esforç aixecava teatres i equipaments socioculturals. Aquest fet esdevenia un model de civisme i compromís, que contribuïa eficaçment a la cohesió social. Encara ara, dins de l’ambient associatiu, es pot sentir arreu de Catalunya allò de “és que el meu avi va treballar de voluntari en la construcció d’aquest casal!”. No se sentirà dir el mateix quan, passades unes dècades, es recordi que, per a construir la seva piràmide, determinat polític va deixar el poble entrampat per molts anys.
