En època de crisi, però també en tots els temps, les persones jubilades són un força ciutadana de primer ordre. I a més, per a les associacions poden ser d’una gran utilitat i de vegades indispensables. Sempre ha estat així, però ara que a la jubilació, en la majoria de casos, es gaudeix d’un bon estat físic, aquesta pot ser molt llarga i útil, perquè s’obre a la possibilitat d’iniciar una nova vida professional o voluntària, lliure de compromisos laborals remunerats, es té la possibilitat de refer una altra etapa social oferint serveis a entitats comunitàries dedicades al servei de la societat, en camps tan diversos com els de la cultura, de la política, de l’esbarjo, patriòtics o combinats. Ajuts allà on hi hagi algun dèficit d’interès col·lectiu.
Hauríem de fer una crida solemne a aquesta massa preparada, i moltes vegades desaprofitada, perquè faci ús de la llibertat adquirida quan deixa les obligacions professionals i no dubti a llançar-se a treballs en benefici de la comunitat. I si això anava per aquest camí, el resultat de la participació de gent preparada, dels que en diem ‘classes passives’, podria ser formidable per a remoure i fer créixer una bona part de l’activitat cultural, social o política, tan necessària en un país que anem fent com podem.
Les associacions, en general, necessiten aquesta força experimentada i cal promoure la informació i idear canals adequats per a desvetllar, suggerir, pressionar i posar en marxa aquesta formidable força, en potència, dels alliberats laborals, persones que estiguin disposades a militar en alguna associació, només a canvi de la satisfacció de donar vida al món que els envolta: cultural, polític, social… La reserva de jubilats pot ser una font molt important i acceleradora per a preservar els valors del nostre poble i, a la vegada, mantenir una part important de la ciutadania experimentada en actiu. Aquesta mobilització convé al país i a les mateixes persones, que hi trobarien un sentit a la vida.
Tot i no tenir estat propi, Catalunya té, en canvi, molt desenvolupada la vocació associativa basada en el voluntariat. En els darrers anys disposant d’una minsa autonomia, i una mica de poders d’Estat pel fet de disposar de la Generalitat, hem començat a rebre alguns ajuts de les autoritats polítiques pròpies i que esperem que siguin creixents i benvingudes. Però no hem d’oblidar que la nostra principal força ve de l’esforç personal de moltes generacions, que han mantingut la participació en tasques comunitàries a canvi, només, de la satisfacció d’ésser útils a la societat i a un mateix gaudint del creixement personal i la plenitud de sentir-se útil. Ara que som en plena crisi econòmica i social, és necessari mobilitzar els reservistes, que en temps de pau són els jubilats, ben necessaris per a fer progressar i mantenir la vida de tantes associacions que ho necessiten. Per això, cal fer una crida a tots els que tenen temps i salut perquè es dediquin al servei conciutadà per la via de les associacions. Que s’hi aboquin, és el desig. Tothom hauria d’estar enquadrat en una.
Aquesta col·laboració ciutadana, ja la fem; però, ara, ha de ser massiva perquè els problemes són grossos. No hi hauria d’haver cap persona pertanyent a les classes dites ‘passives’ que no s’incorporés a la tasca comuna d’aixecar el país, que té infinites mancances. I si no les tingués, també convindria fer-ho per al creixement personal i col·lectiu cap a l’excel·lència. I així ho esperem. En aquesta lluita, hi cap tothom al marge de la preparació.
Només hi hauria d’haver una restricció: que dels reservistes jubilats continuessin essent excel·lents substituts, però mai, o sovint, els darrers responsables d’una associació. Cal que el jubilat domini l’art de deixar passar al davant les noves generacions que un dia seran també reservistes; però ara ho som nosaltres, els jubilats, els que hem de donar tota la força, desinteressada, i solament interessada pel conjunt social de les entitats, i a favor del grup on ens hem incorporat, però amb la consciència clara que qui ha de dirigir les institucions són, per llei de vida, els que ens vénen al darrere. Ajuda i dedicació total, però sense destorbar la modernització i el comandament als qui els correspon.
1
