He observat com la població en general, l’afectada i la que només observava, es mirava amb satisfacció l’enèrgica resposta de les autoritats espanyoles davant del desenllaç del conflicte, que els controladors aeris van provocar amb la seva vaga salvatge. No en conec les raons en detall ni sé tampoc la necessitat d’una resposta contundent per part de l’Administració estatal a un problema que segurament es podia prevenir. Valoro negativament també la inoportunitat dels vaguistes de paralitzar el transport aeri en període de dates festives. Imagino que de vegades determinats col·lectius viuen aliens a la realitat social i poden prendre decisions pensant només en el seu món professional i lliscant pel damunt d’altres realitats de l’espai que els envolta. La resta de la societat podria analitzar si el dret de vaga es pot utilitzar per a convertir en víctimes gent que no té res a veure amb l’aturada d’un col·lectiu, i una reflexió sobre determinades vagues serviria també per a analitzar altres situacions conflictives que sovint es donen en serveis públics, i veure les conseqüències que comporten quan allò que s’atura és un servei públic a la comunitat.
Dit tot això, hom analitza els fets, les derivacions i els precedents que es plantegen, que de vegades surten barrejats i emmascarats amb unes altres realitats polítiques indirectes. No sé si la gent és conscient d’una novetat perillosa que ha aparegut amb motiu d’aquest afer en l’àmbit de les comunicacions aèries: per primera vegada s’han utilitzat les forces militars per a fer front a un problema que podríem qualificar de civil. No m’agrada gens que per a un problema de servei públic s’utilitzi l’exèrcit. Ens adonem que és possible aplicar aquesta experiència i declarar ‘l’estat d’alarma’ per a altres situacions socials o polítiques, i fer servir l’exèrcit per a acabar amb un problema? Els espanyols poden trobar normal, influïts com estan pels seus mitjans de comunicació, com a necessària una declaració d’alarma com aquesta, i perquè creguessin també que un fet polític nacional català atemptés valors que ells consideren d’ordre públic constitucional. El cas és que s’ha obert una porta que potser no ens convé als catalans quan tenim els tribunals Constitucional i Suprem que ens interfereixen i ens vigilen constantment. Potser no sigui tan segur, com diem col·loquialment, que els tancs espanyols s’estiguin quiets a les seves bases davant l’eventualitat que una ‘autonomia’ cerqués més llibertat. Allò de la cuirassa d’Europa davant un conflicte intern de l’estat espanyol, que provoqués una declaració parlamentària de las «Cortes españolas» d’alarma política, potser no sigui tan evident que hi hagués cap recolzament a Catalunya per part dels estats de l’entorn europeu.
La satisfacció d’haver resolt un problema domèstic per a poder viatjar de vacances o per a altres afers, gràcies a la declaració de ‘l’estat d’alarma’, ens amaga quelcom seriós que ens ha de fer meditar i prendre’n nota. No sigui que, iniciat el camí militar, algú hi vegi una bona solució per a unes altres situacions més pròximes i immediates, i que les mesures adoptades contra els controladors siguin una amenaça més al nostre horitzó de llibertat col·lectiva.
