El passat 3 d’abril van tenir lloc les eleccions generals d’Andorra amb uns resultats claríssims. El nou Consell General estarà format per tres forces polítiques: Demòcrates per Andorra amb vint consellers, el Partit Social-Demòcrata amb sis consellers i Unió Laurediana amb dos consellers, que de fet s’integraran al grup parlamentari de Demòcrates per Andorra. Andorra té un sistema d’eleccions particular en què la meitat de consellers es decideix en llista nacional i en què l’altra meitat es distribueix de manera que dos consellers són votats per cadascuna de les set parròquies. Demòcrates per Andorra a les llistes nacionals ha aconseguit més de vint punts d’avantatge sobre el Partit Social-Demòcrata i ha aconseguit guanyar a totes les parròquies, inclosos els tradicionals feus socialistes d’Andorra la Vella i Encamp. Aquests resultats permetran una fàcil governabilitat a Demòcrates per Andorra.
Com s’explica aquesta aclaparadora victòria? Doncs, segons alguns dels mateixos candidats de Demòcrates per Andorra, aquesta victòria s’ha basat molt més en el tarannà de la candidatura i del seu líder, Antoni Martí, que no pas en el seu programa. En el núm. 30 de «Tornaveu» parlava de les eleccions sota el titular «Ara toquen canvis». Crec que molta gent ha buscat aquest voler mirar el futur sumant i sense buscar culpables de la situació en què es troba avui Andorra. Aquestes eleccions les ha guanyat l’esperança del consens que tant anhela la ciutadania. Antoni Martí proposava en campanya el pacte i fins i tot un govern d’unitat nacional. No ha estat necessari, però de totes maneres l’ha continuat proposant i ha ofert un ministeri, amb certes condicions, al partit socialista, que molt lícitament l’ha rebutjat.
Ha guanyat l’esperança del consens, però ara aquesta esperança haurà de cristal·litzar en fets. Una victòria tan àmplia atorga un gran poder al vencedor, però també un grau proporcional de responsabilitat. La situació del país és molt difícil i els nous Govern i Consell General l’hauran d’afrontar amb esperit de sacrifici i voluntat de consens. No han d’escollir el camí més curt de la imposició de les seves decisions, sinó que el poble espera que busquin consens tant amb les altres forces polítiques, representades o no al Consell General, com amb els principals actors de la societat civil. Hem de cercar aquell consens en els pilars bàsics de la nostra societat que ens ha fet perviure durant set segles i que esperem que ens obri les portes del futur, un consens que, de fet, ja tenim plasmat en el nostre propi blasó: «Virtus unita fortior».
Com deia al «Tornaveu» núm. 30, ara toquen canvis, però el primer pas ja l’hem fet.
