Als qui portem lluitant per Catalunya des de sempre ens preocupa que alguna cosa ens faci recular en el camí imparable que molts catalans han decidit emprendre, anar cap a la independència nacional acordada amb el màxim de ciutadans. I patim per tots els detalls que poden entorpir l’assoliment de la il·lusió desfermada ara, i treballada durant anys, i patim per les possibles reculades que es poden produir davant les lògiques dificultats en el camí cap a l’alliberament nacional, i per tant la recuperació de la llibertat com a poble i especialment de la dignitat tan repetidament trepitjada. L’eufòria no és sinònim de cap victòria sinó una il·lusió que ha de ser l’energia que ens faci treballar dia a dia i en tots els moments i àmbits on es mou la ciutadania i la vida política.
Certament que aquest objectiu sense la força d’aquesta fe nacional no pot arribar a obtenir res, però cal treballar perquè la il·lusió de l’alliberament col·lectiu sumi energia al treball que molts porten fent durant molts anys i vigilar que per alguna imprudència no el malmeti. La dita tradicional de no celebrar la Pasqua abans de Rams és tan catalana com aplicable en la nostra efervescència actual. La resurrecció com a poble arraconat per la història durant més de tres-cents anys no es pot posar en risc amb celebracions, fabulacions o improvisacions precipitades, perquè ara que tenim una oportunitat real, que sembla imparable, no podem perdre la realització del somni per l’excés de propostes originals que puguin esdevenir “tants caps tants barrets”. Tenim elegides unes persones que han de negociar i conduir el país a l’objectiu esperat i que de segur estaran a l’alçada del moment històric. Sabem, però, que arribar a la resolució del nostre problema nacional ha de passar per moltes proves abans d’assolir la fita desitjada, que molts tenim com a irrenunciable, però les giragonses que les circumstàncies ens deparin no han de comprometre el camí cap a l’objectiu, que sembla a l’abast, en el que hem esmerçat una dedicació constant al llarg de moltes generacions, i per tant coneixem bé la força dels que s’hi oposen des de dins i des de fora i que tenen molt de poder per intentar fer derivar l’eufòria en desencís.
Caldrà estar avisats i atents a totes les maniobres que haurem d’esquivar durant un temps indeterminat, que per a molts semblarà llarg, però la impaciència no pot malmetre la gran il·lusió. La velocitat per arribar a la meta dependrà en gran part de la cohesió interna, de l’autocontrol que puguem presentar i que fins ara ha estat creixent a través d’una gran quantitat d’iniciatives i del treball de moltes persones anònimes, sovint agrupades en associacions populars i ciutadanes, que han esmerçat el seu esforç continuat durant vides senceres. I això ha de continuar, passi el que passi en el futur pròxim i sense defallir, cosa que pot no ser fàcil si algú és capaç de provocar dubtes durant les difícils negociacions previstes en l’àmbit peninsular, europeu i internacional, que per força hi haurà d’haver. Confiem en aquells en qui hem delegat la representació del poble català, als que hem de recolzar per superar amb èxit aquesta etapa que ens ha de portar a participar en darrer termini a la comunitat internacional amb identitat pròpia, amb llibertat i dignitat.
