És més que possible que en el pacte hi hagi algunes altres clàusules, però cal posar-se a pensar sobre l’entente que s’ha produït entre dues formacions que fa quatre dies semblaven i eren antagòniques. No hi ha dubte que la personalitat dels interlocutors hi deu haver influït en gran mesura. Junqueras és als antípodes dels seus antecessors immediats. Historiador com és, ha recobrat les assenyades maneres del president Macià i les prioritats catalanistes de l’Esquerra d’Heribert Barrera que va fer possible la investidura de Jordi Pujol. La seva moderació sense renúncies té les simpaties d’una base social amplíssima que supera la suma d’ERC i CiU. El seu carisma fins i tot va més enllà d’ambdues formacions, en haver-hi gent d’altres opcions democràtiques que no creuen que forci una sortida de to que porti la tensió fins al límit —malgrat els radicals que hi pugui haver dins del seu partit—, encara que esperen que no renunciï al projecte independentista i arribi a sotmetre’l a referèndum.
El pacte s’ha fet amb una certa elegància, superant la intensitat d’unes negociacions que s’han allargat per a tractar a fons els continguts, però en ambdues parts s’ha vist la convicció d’una entesa a temps perquè Catalunya tingués nou govern en el termini més curt que la complicada situació econòmica requeria.
Per la seva banda, el president Mas ha estat sempre en el seu lloc, lluny del suposat messianisme de la campanya electoral, visualitzant que de les urnes havia sortit un mandat inqüestionable d’entesa amb l’altra força catalanista. Ha estat serè com ha de ser qui ja forma part de la història com a president de la Generalitat, clarivident a assumir la voluntat popular expressada massivament als carrers de la ciutat cap i casal de Catalunya el darrer 11 de setembre, oportú quan el centralisme ofegava el dia a dia de la seva gestió econòmica, allunyat de l’oligarquia conservadora que governa l’Estat, escarmentat per com les gasten quan hi pactes i quan ja no hi pots pactar pel reiterat menyspreu amb què han tractat Catalunya. L’exercici del poder aporta experiència i carisma, no hi ha dubte; però, en el seu cas, dues legislatures a l’oposició, tot i havent guanyat les eleccions, han aportat serenitat i consolidat les conviccions que li han fet prometre el càrrec reiterant la plena fidelitat a Catalunya, per confirmar una vegada més que el càrrec fa l’home.
Ara toca governar. Els reptes tenen una extremada dificultat. Contra la consulta per la independència s’aliaran tots els poders fàctics. No poden concebre una Espanya sense Catalunya. Ideològicament és com perdre la joia de la Corona. La por per la pèrdua es basa tant en l’antiga nostàlgia colonial —aquella de l’Espanya donde no se ponía el sol— com en l’actual transcendència econòmica. Totes dues raons han impossibilitat que el nacionalisme espanyol reflexionés buscant formes de convivència començant pel reconeixement del fet nacional que tant apreciem els catalans, de la mateixa manera que no van saber trobar ponts de diàleg amb els dirigents de les antigues colònies, com sí que van saber fer els altres estats imperialistes. Cuba, Puerto Rico, les Filipines… encara són al record del seu fracàs i impedeixen de trobar alternatives. Per si fos poc, el resultat del referèndum els obnubila. No poden pensar en cap altra possibilitat que fer ús de la força i els recursos de l’Estat. Per a impedir-lo, faran coses inimaginables.
Queda clar que aquesta legislatura serà summament complicada, perquè aquí, a més a més, les bases electorals volen el referèndum, però també que es prenguin mesures contra la crisi i, al mateix temps, que s’acabin les retallades i parin de baixar les corbes de les estadístiques de l’atur, com exigeixen Iniciativa i les CUP, que també estan per la consulta; els socialistes la volen legal (pot ser d’una altra manera?) i es decanten per un model federal sense concretar-lo. La resta de forces amb representació parlamentària estan perquè la legislatura sigui un gran fracàs i continuem essent una mena de província, paraula d’origen llatí que definia una terra dominada. Precisament el que no volen ser les multituds de joves que sorprenentment han convençut pares i avis perquè donin suport al seu somni de viure en una Catalunya independent. Arribar a saber si la suma de tots plegats dóna la majoria necessària, només és possible convocant els catalans a referèndum, fita que marca una legislatura que serà la del dret de decidir. Vet aquí la por d’Espanya! Ni es plantegen la possibilitat que surti un no de les urnes, com diverses vegades ha passat al Quebec i podria succeir a Escòcia, amb governs de l’Estat que toleren una consulta indiscutiblement democràtica, tot i avisant que, dins de la legalitat, faran tot el que sigui per a impedir la secessió. Spain is different; Catalunya no ho és tant.
8
