La configuració del nou govern de la Generalitat de Catalunya ha sorprès i ha posat la cultura al bell mig de la polèmica. Cap altra conselleria no ha portat tant d’enrenou en saber-se el nom de la persona designada. No ha estat precisament perquè Ferran Mascarell sigui aliè a l’àmbit cultural, on es pot dir que ha desenvolupat la seva trajectòria pública, per cert brillant. Des del món associatiu es veu positivament que el seu darrer càrrec hagi estat la vicepresidència primera de l’Ateneu Barcelonès i que reconegui públicament que un altre ateneu històric, el de Sant Just, sigui l’espai on s’educà «en la vida i en els valors». La polèmica es produeix més aviat pel fet que hagi ocupat els seus càrrecs culturals com a militant socialista: regidor de Barcelona i conseller de cultura amb Maragall, de qui en algun moment havia semblat ser el delfí, com ara mateix ho semblava respecte a Oriol Bohigas per a la presidència de l’Ateneu Barcelonès. Que constatem que no es recordi cap altra designació tan qüestionada, no té res a veure amb el fet de desitjar-li sort i una bona gestió en bé de la cultura i de l’associacionisme.
A l’honorable Ferran Mascarell li espera una tasca complicada que podria esdevenir un gir radical en la seva trajectòria o un carrer sense sortida. A la resposta que ha provocat entre els seus excompanys socialistes, s’hi podria afegir la del col·lectiu nacionalista, on hi ha personalitats que aspiraven legítimament al càrrec i aquesta designació els fa sentir que no són entre «els millors», sobretot si el nomenament de directors generals se segueix produint entre antics companys d’ideologia, com ja ha succeït en el cas de Patrimoni Cultural, on ha situat una peça clau de l’aparell socialista gironí.
La polèmica no ens ha de preocupar més enllà de la necessària estabilitat que requereix la gestió de la cultura. No és un bon moment quan les perspectives econòmiques amenacen els pressupostos culturals, que, una vegada més, poden tractar la cultura com una despesa supèrflua en temps de crisi.
Hi ha qui es pregunta si la seva posició al si del govern serà dèbil o prominent. La debilitat seria presagi de vaques flaques i la fortalesa podria representar haver pactat un programa. Si fos així, es tem que pot haver negociat una línia d’actuació relacionada amb seva presència entre els elements que integren el recent creat Cercle de Cultura, fet que podria indicar objectius, especialment quan l’anterior conseller li creà el Consell de Cultura importat de la política britànica.
En el cas de la cultura popular —per cert absent del referit Consell— es tem que, en qüestions de dirigisme, haguem sortit del foc per a caure a les brases. Ha deixat mal record (més que no pas el conseller Tresserras, la direcció del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana) l’executiu cultural de la darrera legislatura, que va jugar fort a l’intervencionisme. El malestar es visualitzà en el marc del I Congres de l’Associacionisme Cultural, on s’arribà a la conclusió que calia passar pàgina i atendre a la maduresa del teixit associatiu, que s’ha estructurat en federacions, i es demanà un nou model d’institució en què la cultura popular hi fos present amb capacitat de decisió. Han passat gairebé tres dècades d’aquell I Congrés de Cultura Popular i Tradicional que plantejà la creació d’un Institut de Cultura Popular, conclusió unànime que només va ser atesa amb la creació d’un organisme de segon grau: el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.
Aquesta és una qüestió pendent, acceptada per la majoria de grups parlamentaris, inclòs el que ha guanyat les eleccions en el sentit de negociar-lo. Un altre tema damunt la taula és el Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya, el PECat, contestat com un perill per al patrimoni històric de les associacions, que era a la pràctica una confiscació.
El nou conseller és capaç d’entendre el paper històric dels ateneus i les associacions en general, però prové d’un ajuntament que generà el model dels centres cívics, sorgit sota la inspiració de les maison de la culture d’André Malraux, actualment en crisi a França, on van ser creats i on acabaren sent paradigma d’intervencionisme. Es tem aquesta influència i, d’altra banda, se li coneix una bona promoció de les festes i del folklore. Però tot plegat estructurat i dirigit des de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), generalment poc favorable a delegar i molt disposat a potenciar tot el que s’adapta a la seva política cultural. No podem afirmar que Barcelona requereixi aquest model de gestió de la cultura popular, però ara més que abans és discutible que la resta de comunitats de Catalunya l’hagin de seguir, precisament quan la migradesa dels pressupostos municipals aconsella tornar-ne la gestió al teixit associatiu.
Hi ha expectació respecte a cap on s’enfocarà la política de la cultura popular. S’imposarà l’ideal de participació que el nou conseller va viure a l’Ateneu de Sant Just Desvern o el despotisme cultural propi de la minoria elitista que, des del seu prestigi, genera Barcelona? O, per damunt d’aquesta dicotomia, els propòsits seran coincidents amb el compromís de parlar-ne contret per l’actual president de la Generalitat? Esperem que ho seran perquè, senzillament, es tracta d’una qüestió de sentit comú i, en la circumstància actual, cal anar amb seny.
