El CONCA ha fet públic aquest estiu el seu Informe Anual sobre l’estat de la cultura i de les arts a Catalunya 2011. Un considerable volum en format A4 de dues-centes setanta dues pàgines. Després d’un preàmbul titulat “La creació d’avui és la cultura de demà”, hi ha una minuciosa anàlisi del fet cultural a casa nostra, que s’inicia amb una valoració de la crisi dins de la crisi i de tot un seguit d’idees que porten a l’esquemàtica conclusió que titula el preàmbul. La diagnosi general dedica trenta pàgines a la relació de la cultura amb l’educació, quaranta dues al turisme i, ja a l’informe sectorial, dotze a l’arquitectura, catorze a les arts visuals… i uns espais similars pel cinema, el circ, la cultura científica, la dansa, el disseny, la fotografia, la il·lustració, els llibres i l’edició, la música i el teatre… La mitjana és d’unes deu pàgines per disciplina, que són les que, si fa o no fa, dedica a la cultura popular, hi destaca especialment el text sobre les “fortaleses principals del sector”, en el que podem trobar un reconeixement destacable al paper que amb l’assoliment de la democràcia van jugar els sectors associatius de la cultura popular que van tenir una gran importància a l’hora d’aconseguir l’ús de la via pública com a espai festiu i de trobada.
“En aquesta reivindicació –citem textualment- l’associacionisme al voltant de la cultura popular va coincidir amb la voluntat de les forces polítiques democràtiques, fet que va permetre un gran esclat de les manifestacions populars i va impulsar la substitució dels antics cercles detentors de la tradició per uns altres, procedents de moviments ciutadans, que van possibilitar la recuperació i sovint la reinvenció dels espectacles i la utilització festiva. I els van donar un caràcter totalment d’acord amb la contemporaneïtat. En aquest procés es refermà la convicció que l’àmbit d’actuació de les entitats dedicades a la cultura popular d’arrel tradicional és l’espai públic i, en conseqüència, les seves activitats poden arribar a ser multitudinàries”.
A partir d’aquí, l’informe explica que “la xarxa d’entitats i associacions que hi ha darrera la cultura popular d’arrel tradicional, totes de caràcter participatiu i sense ànim de lucre, es troba en un procés d’expansió constant…”. És obvi, doncs, el reconeixement que la cultura popular és una de les eines més útils per a la integració social, un dels sectors que té més consumidors reals, amb moltes possibilitats de seguir creixent, tot i que, com el text acaba afirmant, “malgrat això és la gran oblidada de les estratègies culturals i dels estudis sobre consum cultural”.
L’encert d’aquestes expressions contrasta amb tot un conjunt de dades que denoten la presència en la redacció de l’informe dels organismes del propi govern, amb escassa -quan no del tot inexistent- consulta a les pròpies institucions de la cultura popular. L’informe incorre en errors, com una estadística d’entitats associades a les federacions que només recull una part de les organitzacions federatives. No oblidem que el Consell de Cultura i de les Arts és un organisme del Parlament, la qual cosa l’obliga a contrastar, encara que només sigui per a evitar afirmacions com “les dades disponibles indiquen que la crisi encara no s’ha fet perceptible en el sector de la cultura popular”. Des de la plataforma de l’Ens de Comunicació Associativa –que no figura entre els organismes citats- ja es detectà fa més d’un any l’arribada de la crisi a les festes majors i Tornaveu li dedicà una editorial molt llegida.
Aquestes mancances donen un perfil oficialista a l’informe, que s’hauria de corregir en el futur per a reforçar la independència del CONCA, que, no obstant, constata la bona salut del sector popular “tenint cura de petits símptomes de malaltia que darrerament s’estan detectant”, com poden ser l’intervencionisme i l’excessiva projecció de cara a l’interès econòmic del turisme. A la relació final de propostes hi ha la de simplificar tràmits administratius per l’ús lliure del carrer en actes festius, promoure la projecció internacional de la cultura popular, afavorir la integració social a través del voluntariat… La proposta d’estudiar un model d’ajuts a la cultura popular que “doni suport als ajuntaments i al seu patrimoni cultural” és una clara intenció de reforçar l’intervencionisme dels ajuntaments, a la que l’informe es refereix en parlar de la incidència de la crisi en el sector. Pensem que s’hauria de potenciar el caràcter independent de les antigues comissions de festa, tornant al poble la festa que sempre va ser del poble i despolititzar-la, posant fi a la gestió municipal de la cultura i les festes, que quasi sempre és un instrument al servei dels partits que ostenten el poder en cada municipi, cosa que ha encarit la celebració de festes i ha generat gravíssims dèficits pressupostaris.
Finalment, l’informe passa per alt dues qüestions que han d’acabar essent fonamentals per a la cultura popular: la necessitat d’una legislació específica per a les associacions, que resolgui tot el seguit de conflictes que han originat directives europees com la del foc o la Llei d’Espectacles, que afecta una multitud d’equipaments de les associacions i (fracassat el PECCat -Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya, que ni s’esmenta) la necessitat d’una nova proposta per a posar el dia el parc de teatres i sales polivalents del teixit associatiu, que han estat el primer cau dels creadors d’avui i que no hi ha motiu perquè deixin de ser-ho en el futur. La crisi i el seu impacte en els pressupostos municipals, per altra banda, ha generat a l’àmbit associatiu la necessitat d’una llei de mecenatge que incentivi per la seva generositat les aportacions a l’activitat cultural associativa. Són qüestions que l’informe del Consell de Cultura hauria d’haver recollit si hagués accedit als debats que s’han produït darrerament a l’àmbit associatiu i, molt especialment, en els actes generats a partir del Congrés de l’Associacionisme Cultural Català, una referència que s’hauria d’haver tingut molt en compte, que ha estat oblidada per l’informe.
