Ja ve de lluny que l’Església catòlica i la societat han pres camins divergents. Havia estat un camí paral·lel i influenciable per totes dues parts. Molts conceptes, costums, creences ens vénen dels raonaments eclesiàstics. En saben alguna cosa les dones.
Contradient la Declaració dels Drets Humans, l’Església catòlica fa distincions per raó del sexe i, per això, com a estat sobirà, no ha pogut signar aquell document, que és una declaració de la vella Europa cristiana després dels desastres de la Segona Guerra Mundial: mai més separacions per races, per creences, per sexes, per malalties… Cada persona és inviolable i lliure.
Si ens atenem a allò que diu l’Evangeli, el document que s’accepta com a base fundacional de l’Església, comprovem que no apareix per enlloc cap distinció entre persones. Però sistemàticament, allò que s’ha fet es posar en relleu passatges, fets, frases etc., que d’alguna manera beneficien els barons, mentre que l’aparició de les dones en el mateix marc o bé ha estat obviada, o bé ha estat tergiversada. Hi ha un personatge femení prou conegut, Maria Magdalena, a qui es considera encara com la gran pecadora, quan el relat evangèlic no diu res de pecats. I com aquella altra dona trobada en adulteri no és condemnada per Jesús, sinó que més aviat aquest en dóna la culpa als que pensant-se fer justícia la volien lapidar. La situació deuria ser colpidora quan els etzibà aquella coneguda frase: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra» (BCI, Jn 8, 7). I en la versió de Joan F. Mira: «Qui no haja comès mai cap falta, que li llenci la primera pedra». El judici de Jesús, en ambdues versions, és de difícil compliment ja que no dóna cap possibilitat de sortida a aquells homes, posats ara en situació de ser jutjats.
***
El Col·lectiu de Dones en l’Església (CDE) compleix enguany vint-i-cinc anys. Són molts anys quan allò que es reclama és just i necessari: el ple reconeixement de la totalitat humana de les dones i de les seves capacitats.
El CDE ha treballat durant aquest temps en un espai difícil, i ha hagut de crear en cada moment estratègies noves per a donar resposta als problemes que anàvem descobrint i als documents que les jerarquies han donat a llum en aquest temps. Entre d’altres, sobre la ‘dignitat’ de la dona, sobre el sacerdoci només per als barons i, darrerament, sobre la llista de pecats que porten la condemna d’excomunió adherida, entre els quals hi ha la pederàstia al costat de la possible ordenació sacerdotal d’una dona.
I cal suportar situacions ridícules com la negativa d’un bisbe de casa nostra que no va voler sortir al presbiteri fins que no s’haguessin retirat totes les dones que hi havia i que s’hi esperaven per a servir la celebració.
Es veu que amb les persones-dones no cal tenir miraments, i la mala educació s’ha de perdonar a les jerarquies.
Però no tot és innocent, i sabem que el fet de donar la preeminència als barons fa que, a les dones, se les consideri persones dependents, de segona, amb qui qualsevol pot envalentir-se i autoadjudicar-se el poder de possessió; i d’aquí deriva el maltractament. La cultura, una amalgama de costums i religions indestriable, ha beneficiat el baró en detriment de la llibertat de la dona, cosa que aquesta paga durament, de vegades amb la vida. Per sort, la cultura evoluciona i les dones van prenent consciència de la seva situació.
