El records de fets passats es barregen amb les vivències del present en aquestes celebracions nadalenques. Tot es fusiona en un magma que es configura al voltant d’un sentit que a vegades costa de trobar i a vegades es fa present de forma instantània com un llampec. “T’has fixat – em diu un amic que ja no es parla de la construcció d’Europa sobre la base de les regions o identitats regionals ?”
Tot es barreja a la meva ment, com a record del present, conjuntament amb aquells escrits, conferències i entrevistes que vaig fer ara ja fa uns anys i que han caigut en l’oblit, o potser resten esperant en els llimbs el seu temps de realització material. Això vol dir, fer-se realitat en les mentalitats i en les constitucions de les autèntiques nacions. Perquè, allò que alguns en deien regions, i ara ja no en parlen, en realitat eren autèntiques nacions; nacions naturals, vernaclístiques, origeneístiques o zodiacals com també les anomeno. ” Déu,- llegeixo a la Bíblia- va distribuir la Terra entre els pobles o nacions segons la seva llengua i costums”. I la concepció de Déu que jo tinc, la trobo en frescos de l’art romànic, l’art nacional català, com el que reflecteix el Crist zodiacal.
Això no ho reflecteix la Constitución Española que ha fet un marc legal, amb criteri castellanista, contrari i hostilment adversari d’aquesta realitat nacionalista natural que anomeno vernaclística que té un caràcter zodiacal.
Europa tampoc la reconeix en la voluntat, sentiment i mentalitat dels seus representants polítics en l’actual parlament Europeu de Brussel·les. Les qüestions identitàries i les qüestions territorials no són analitzades amb criteri vernaclístic. Només s’analitzen qüestions amb criteri econòmic. I, dins el marc legal artificialment constituït. El Poder Dominant demana obediència a la Llei i no demana respecte per la voluntat del poble que pensa per sí mateix. El Déu viu de Veritat es manifesta en la voluntat que mostren els éssers humans, el Déu viu fa pensar, és la paraula viva, no és la paraula escrita. La “paraula escrita” no és Déu. És, moltes vegades una eina de destrucció de l’obra de Déu. Resulta curiós fer aquests raonaments en aquestes festes de Nadal en què domina el tema de la religiositat cristiana. No obstant, la meva manera d’entendre Nadal no és la que fan creure els acadèmics autoritzats oficialment per les lleis del marc legal que a mi em fa sentit oprimit i enganyat. Ho entenc amb criteri naturalista: és una senyalització zodiacal, el solstici d’hivern. Interpreto els personatges del “pessebre” amb un simbolisme zodiacal: l’estrella podria ser Sírius, el bou la constel·lació de Taure, l’àngel, un missatger relacionat amb el concepte de Déu, com a “El” o Bel” el qual per a mi té un significat diferent del que comporta Jahveh. “Tot això que dius– em comenta l’amic MC- és molt complicat d’entendre. Aquells que creuen amb criteri oficial et prenen per boig i aquells qui com jo, som ateus, no et fan cas” .
Entre reflexions vénen records de la meva lectura entusiasta del llibre La pau al món per la matemàtica de la història d’Alexandre Deulofeu, en el qual parlava dels cicles de la Història i la matemàtica que regia els esdeveniments, i de com els fets s’originaven en pensaments que alimentaven la voluntat de les persones.
I de com, penso, ara el poder polític dominant es manifesta hostilment contra l’art de la filosofia que ens ensenya a pensar amb criteri. Ah! Sempre he tingut present el llibre El Criteri del català Jaume Balmes. Aquest volum forma part del meu cànon personal, juntament amb l’Art de Llull i el Globàlium de Xirinacs; tres grans llibres engendrats per una llengua que fa pensar. Una llengua pensadora. Com en diria Llull, quan parla dels correlatius, una llengua generativa.
Tot plegat em fa recordar també de les meves lectures de ciència ficció que ara semblen haver-se fet realitat, i especialment, Un món feliç (1932) d’Aldous Huxley, Fahrenheit 451 (1953) de Ray Bradbury i el 1984 de George Orwell, publicada l’any 1949, l’any que jo vaig néixer. A la novel·la, Orwell, comparava la utilització de la llengua, l’anomenada neolengua, amb la lengua española, com a eina de substitució de les llengües naturals o vernacles que són les que fan pensar per controlar les ments de les persones, la qual em veia obligat a parlar en substitució de la llengua catalana, que és la natural de la de Catalunya i la seva àrea zodiacal o geogràfica. La que fa pensar – deia jo, als meus companys a la Universitat-.
Se’m barreja tot amb les notícies que aquests dies porten els diaris de “consignes” de partits polítics espanyolistes que en llengua española demanen als catalans amb pensaments sobiranistes que no podem pensar en ser catalans, que només ens hem de limitar a obeir la llei espanyola y el seu marc legal: la Constitución. Ah, com em fan recordar del llibre 1984 el comportament dels polítics espanyolistes i alguns diaris de Madrid! No entenen -em pregunto- que espanyolitzar destruint allò que és natural de cada lloc és anar contra la voluntat de la natura i contra una voluntat del Déu que en la natura es posa de manifest per mitjà dels pensaments de les persones i no pas pel dogmatisme de les lleis? El “marc legal espanyol” impedeix la realització del meu “marc mental català”. El mal de la societat és posa de manifest sempre que el “marc legal” va contra “el marc mental”. El “marc mental” va lligat al “marc territorial”. I, aquest, té un caràcter zodiacal. Això ho he exposar en el meu llibre Vernaclística. Fins i tot vaig dissenyar-ne una bandera que s’hauria d’haver agermanat amb la bandera de las nacions origeneistes d’arreu del món.
Vaig publicar el llibre amb entusiasme i he descobert, decebedorament, que les mentalitats han estat adulterades i les paraules tergiversades de manera que el missatge vernaclístic no ha arribat als qui jo pensava que estava destinat. El mot “vernacle” que vol dir “natural del lloc” ha esta adulterat en el diccionari espanyol; han posat que vol dir “llengua parlada pels esclaus de Roma”. Els meus compatriotes em diuen que no volen parlar vernacle perquè és la llengua dels esclaus de Roma.
Ens trobem en la fase “adulterística” del cicle vital. I això es nota també en l’aspecte de les tradicions. Entre aquestes la de Nadal. Una celebració que posa de manifest el fet de “néixer de dalt”, ser cristià vol dir “ser ungit”: nascut de dalt. Això ha estat adulterat i la gent ja no ho associa al zodíac ni a la concepció de Déu com a Pare Celestial del Nou Testament bíblic a diferència de la concepció de Jahveh de l’Antic Testament bíblic, que és adversari dels cultes zodiacals com ara el d’Astasteh i Asherah; ni tant sol quan veu l’estel damunt la cova on es troba el Crist, al costat d’un bou i un ase que també tenen interpretacions relacionades amb constel·lacions astrals. Penso que la interpretació correcta de les tradicions comporta el reconeixement d’un mapa on es poden identificar de forma natural les nacions.
La cultura –i també la Història- com deia Alexandre Deulofeu té unes fases cícliques: sentit original, adulterització, rebutjament, regeneració, i torna al sentit original. El futur es troba a l’origen.
La interpretació del “Pessebre” es pot relacionar amb antigues mitologies zodiacals. El “Tió”, tradicional del Nadal a terres de parla catalana, per a mi representa una culte a la deessa Asherah o Astarteh, “Senyora del Cel”, l’esposa de Baal o Bel, i és propi de les tradicions zodiacals del solstici d’hivern. En temps d’adulteramentació, el seu sentit s’ha perdut o tergiversat. Ens volen fer ser allò que no som. Ens volen fer creure allò que no és. Ho he exposat, Heliona, en diverses ocasions, que aquesta concepció tradicional està relacionada amb la sobirania nacional catalana ja que els comtes de Barcelona eren seguidors de “Bel” -l’espòs de Asherah o Astarteh-, és a dir, eren Bel·lònides.
Aquesta divinitat tenia temples amb columnes i troncs d’arbres. El seu sentit i religiositat estan relacionats amb les catedrals i altres temples amb columnes de pedra. També amb els monuments megalítics que senyalen el Camí de les Estrelles o Via Làctia. Llocs especials són els que tenen ermites a les verges negres en general i en concret les que porten el nom de Nostra Senyora de la Llet, nom català derivat del llatí “làctea”. Aquesta concepció de la Realitat que jo exposo no és acceptada per les autoritats acadèmiques que imposen el “marc mental” oficial.
Hem de discernir el llenguatge literal del llenguatge al·legòric. Caím representa el cicle agrícola; Abel representa el cicle “industrial”. El llenguatge mitològic és un llenguatge al·legòric. Hem de retrobar el sentit dels símbols que en el fons també són obres d’art. Graons d’un camí senyalat. Hem de fer el camí cap a la regeneració, i amb el retrobament del sentit original, constituir un ordenament nacionalista basat en les nacions autèntiques, les de caràcter zodiacal. Com es fa aquest camí? Com s’han d’identificar les nacions zodiacals? Quins són els seus llocs i quines són les seves senyals identificadores? Quin és el senyal zodiacal de Catalunya? He llegit que és Escorpí. Espanya, jo penso que no té senyal zodiacal perquè no és una nació zodiacal; és un estat que té una Constitución. Les nacions autèntiques tenen una “Substància” un “Ésser” que està en el seu interior, sub-estanciat. Les nacions i les tradicions tenen un sentit original. Ens cal anar cap el retrobament d’aquest sentit original, i amb la cultura original constituir la confederació internacional de les nacions indígenes originàries o vernacles. Actualment Heliona, estic llegint el llibre que m’acabo de comprar: La voz de los pueblos indígenas que porta per subtítol Los indígenas toman la palabra en las Naciones Unidas. Mentre el llegeixo, penso: només cal canviar-li el mot “indígena” pel de “vernacle” , “zodiacal”, “natural” o bé “origeneista” i ens trobem amb el mateix contingut exposat en el meu llibre Vernaclística. Sota paraules diferents, i a llocs diferents, batega un mateix Esperit que ens fa pensar, sentir i voler. Hi ha un denominador comú en la seva essència. La Veritat vol fer-se Realitat a través de nosaltres.
Escric tot això, en vigílies d’eleccions. Aniré a votar. Votaré. Cap partit polític, però, porta la meva concepció del món en el seu programa. El meu llenguatge és un llenguatge que es fa estrany, fins i tot entre aquells que parlen en llengua catalana, la mateixa llengua que parlo jo. Un amic va dir-me ara fa un temps “trenques motlles”. Potser que trenqui closques que impedeixen la llibertat nacional i la consciencia mental de la Veritat. No ho sé, Heliona; el cas és que, quan escric em deixo portar per allò que sento que vol sortir de dins, com una llavor que germina.
