El passat 26 de juny al Parlament de Catalunya es va constituir el grup promotor del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. A hores d’ara, més de cinc-centes entitats catalanes s’han adherit al pacte (www.dretadecidir.cat) amb clara voluntat de donar suport a la celebració d’una consulta democràtica sobre el futur polític de Catalunya, garantint el dret a defensar la posició de cadascú. D’aquesta manera es va conformant un espai de concertació d’iniciatives i voluntats d’un cúmul d’organitzacions que se senten demanades a debatre l’expressió democràtica de la societat civil del poble de Catalunya, tot donant relleu a la seva realitat plural. Agents econòmics, culturals, sindicals, de comunicació, cívics, empresarials, institucions públiques, partits polítics… es responsabilitzen en fer pedagogia i proposar i impulsar mecanismes i accions perquè el debat arribi arreu de la societat catalana i es garanteixi la participació ciutadana. Es dibuixa així també una proposta del model social que volem per a la Catalunya del futur.
El procés, que acompanya el consens polític majoritari del Parlament de Catalunya, ha estat escomès obsessivament per alguns mitjans de comunicació estatals (Intereconomía, 13TV, …). Mitjans d’expressions ideològiques ràncies que resten encara ancorats en les essències imperials de l’Espanya anterior a la pèrdua de Cuba i Filipines. Igualment, al nostre entorn es produeixen manifestacions visceralment interessades. Per exemple, les declaracions de Gonzalo Bernardos a RAC1, el passat 27 de juny, en les que afirmava que les entitats presents el dia de la constitució del Pacte hi eren obligades per les subvencions i no per convicció pròpia, ni pel sentit de la responsabilitat històrica actual. Sembla que no sigui possible dissentir sense desqualificar, sense acusar fins a insultar per no haver de debatre en profunditat amb raonaments democràticament argumentats. N’hi ha que només acusen, per justificar un statu quo carregat d’interessos, personals, de grups i castes, de concepcions territorials intocables, per mantenir-los in perpetuum s’imposa sempre alguna raó “sagrada” i intangible que finalment serveix per impedir amb naturalitat l’expressió majoritària d’un país, d’un poble o de qualsevol col·lectiu humà.
Si bé aquestes afirmacions són una clara expressió d’immaduresa i de manca de raonaments creïbles i sòlids, són també la visó a cara descoberta de qui vol la fallida del procés. Ens cal estar amatents als moments que ens esperen quan les clavegueres de l’estat actuïn amb determinació. Per això cal que totes les entitats del món associatiu cultural del país prenguin consciència del seu paper social, assumeixin la seva responsabilitat pedagògica i la seva faceta vertebradora i se sumin al Pacte Nacional pel Dret a Decidir.
11
1
