Els nens jugàvem a futbol enmig del carrer en aquell juliol del 36. No hi havia cotxes enlloc i només carros carregats amb llenya del bosc que passaven sovint per davant de casa. Els nens jugàvem quasi sempre al carrer, i un dia va passar un camió descobert, sense vela, i la gent gran s’ho mirava atentament i els petits vàrem haver de deixar de jugar una estona per deixar passar el vehicle per l’espai públic, davant de l’església, tancada i buida. Vaig sentir dir “són la gent afusellada la passada nit, al pont del Lledoner de Vallirana”. Possiblement van passar més camions, perquè un altre dia també es va commoure el veïnat al pas d’un cotxe que els veïns van interpretar que portava algú al pont del Lledoner… Com a testimoni d’aquell episodi des de la innocència infantil tot allò encara em produeix calfreds. I tants altres fets que han quedat incrustats en aquella innocent memòria infantil. Com l’espectacular cacera d’emboscats a les muntanyes del Garraf… Quasi tots els vilatans d’aquell temps ja són morts, els qui encara són vius són ja molt grans però encara no han entès ben bé el perquè de tot allò.
Pocs anys després, al mateix carrer i encara infant, hi vaig viure tota classe de desfilades falangistes i religioses. El capellà s’havia salvat de l’Ordal i les monges també, ja que un dels caps de la CNT els va amagar a casa seva en iniciar-se la guerra. Ell, Mossèn Josep, va seguir fent de rector sense deixar d’emprar el català, malgrat el bisbe provisional, i les monges no van tornar. El cap “espiritual” de Falange espanyola a Barcelona va ser un prevere del “Tercio de Montserrat” durant la guerra i fill del poble que va entrar triomfant el gener del 1939.
Poc temps després, potser el 1940, vivint a Barcelona vaig contestar una trucada telefònica, érem els únics veïns amb telèfon a l’escala, que em comunicaven que aquella nit havien afusellat el porter de casa meva. Com a nen encara no vaig saber per què allò havia passat.
Uns anys després, en els meus temps universitaris, vaig llegir algunes coses referides als darrers anys del segle XIX i vaig començar a comprendre les morts per ideologia. El capellà Sardà Salvany i el Jesuïta Celestí Matas encapçalaven tot un moviment d’origen carlí que no volien altra cosa que la imposició de la religió catòlica al poble. És el que se’n va dir “l’integrisme catòlic”. A l’altra banda del pensament hi havia un integrisme anticlerical ferotge. Tot plegat va posar-se de manifest de forma contundent la Setmana Tràgica del 1909 i l’afusellament de Ferrer i Guardia, possiblement al marge material dels fets. El poeta Maragall amb l’article de “L’església cremada” ho broda. No el va escoltar ningú… trenta anys després se’n van cremar moltes més.
I ara, 70 anys després, encara removem tot allò sense cap prudència, com demanarien totes les víctimes. El primer d’agost vaig lliurar a l’Arquebisbe de Tarragona el meu llibre “Els nens que varen viure la guerra” on explico tot això del drama del País, com a fet ja històric. No se pas si se’l deu haver mirat.
Crec del tot que ara el que caldria és girar full i deixar de commemorar gaire res d’allò i passar-ho als historiadors. Que la reflexió la faci cada u, en silenci i sense soroll. Hem heretat massa brutícia.
