Hi ha un gran desconcert. Tothom es pregunta on anirem a parar, si ningú no posa fi a una situació que sembla desenfrenada. L’economia productiva desapareix, la nòmina pública es desestabilitza. Es fa cada vegada més evident la importància de les pensions per a sostenir els pressupostos familiars. No s’arriba per pagar les hipoteques i es compten per milers els desnonaments. Els afectats pressionen un a un els polítics que poden influir en la promulgació d’una llei que resolgui el problema, fins als límits de l’ètica democràtica. Tothom que viu o ha viscut del seu treball, se’n sent afectat, sigui quin sigui el nivell de la seva ocupació. Fins i tot els que havien aconseguit un cert patrimoni, ara pateixen el cost de mantenir-lo. Ha baixat el poder adquisitiu i cada vegada els rètols «es ven o es lloga» apareixen en els carrers més comercials. Només l’article de luxe té sortida, per a més inri, atès que fa evident que hi ha un sector d’alt poder adquisitiu que no es veu afectat i la gent pensa que els banquers i els especuladors financers —responsables màxims d’aquesta crisi— no han pagat el preu que correspon als seus errors.
No s’havia vist una situació tan complicada des de la ja llunyana postguerra. L’alta política es cobreix de glòria promovent una economia de l’austeritat que porta a la misèria. La Unió Europea, que havia generat tantes expectatives positives, no té un Pla Marshall per a reactivar l’economia, especialment la dels països del sud del continent. Angela Merkel és molt lluny del Roosevelt que s’inventà el New Deal, que va treure els Estats Units d’una depressió com aquesta. La gent ja ha comprès que hem viscut —o ens han fet viure— per damunt de les nostres possibilitats. Sembla no existir un líder capaç de fer-nos treballar per un nou somni, potser perquè el somni era l’Europa que ara exigeix que ens cenyim encara més el cinturó. Sembla ser que ho hem de fer per a ser més competitius davant d’economies emergents, que es fonamenten en un model empresarial per al que no compten les reivindicacions laborals conquerides pels nostres avantpassats. Hi ha contubernis invisibles que tenen un poder descomunal i prenen decisions per a tots nosaltres. Només ens queda el dret a dir mal dels polítics més propers. Així li va a la classe política, que ha caigut en un gran descrèdit.
La nostra lloada Transició ni de lluny no va ser tan exemplar com ens han volgut fer creure. D’entrada la van fer un rei format al costat del dictador i el secretari general del partit únic que va mantenir la dictadura durant quatre dècades. Una multitud de franquistes no va deixar la política, els negocis de la dictadura van continuar funcionant i van corrompre la democràcia, els jutges del Tribunal de Orden Público no van ser depurats, ni la policia que perseguia els desafectes al régimen. Aquest és el context en què ara vivim. A Catalunya patim la crisi econòmica que té caràcter global, ampliada per la pressió fiscal desmesurada de l’Estat. Els greuges comparatius d’ordre econòmic són els que, finalment, han posat en qüestió l’Estat de les Autonomies i han provocat la demanda d’un referèndum que les institucions espanyoles consideren inconstitucional. Com no ho ha de ser si ens van imposar una constitució a la seva mida?
Passa com amb tota la resta. Com podem trobar estrany que el Tribunal Superior de Justícia dicti una sentència tan absurda com la d’imposar la llengua espanyola en una aula només que ho demani un sol alumne? Mai les seves lleis no ens reconeixeran la nostra raó. La consulta agreuja encara més la situació. L’home del carrer ha de viure forçosament desconcertat, sobretot quan la contesta treu multituds al carrer i el govern fa com qui sent ploure. No modifica la llei que possibilita els desnonaments i nega qualsevol possibilitat d’una consulta sobre quin futur volem els catalans per a Catalunya. És encara pitjor: tracta d’etarres els dirigents de la plataforma contra els desnonaments i posa en marxa el ventilador que escampa el tuf de la corrupció a Catalunya, al mateix temps que surt a la palestra que tot el comitè executiu del partit que governa ha estat untat durant molts anys de manera regular amb sobres de diners de procedència desconeguda. De casos de corrupció, sempre n’hi haurà, un aquí, un altre allà. Però aquesta darrera notícia parla d’una corrupció institucionalitzada, una autèntica confabulació per a manipular el poder en benefici propi. No veiem que s’hagi actuat amb la contundència que mereix el descobriment. Contràriament, la gent creu que es protegeix els especuladors de les finances que posen els seus beneficis en paradisos fiscals i que no hi ha un pam de net!
Davant de tot plegat, quina altra cosa podria pensar la gent? «Tots els polítics són iguals!» Aquest és el camí cap al suïcidi col·lectiu. La democràcia necessita bons polítics, bons periodistes, i també bons financers. Però és evident que, a l’organització que vol comprar un col·lectiu que pot arribar a formar govern, ja li va bé que, en tots aquests àmbits del servei públic, es produeixi el desencís i perdin importància els valors, una conseqüència molt més greu que aquesta maleïda crisi econòmica que patim.
