La confrontació que s’ha produït aquest final de temporada entre el Barça i el Madrid, les dues grans potències del futbol, ha estat tractada a bastament, tant per la premsa esportiva com per la generalista. En aquesta segona, els columnistes han aportat raonaments a la passió, transcendint més enllà de l’esport, com va fer Antoni Puigverd a «La Vanguardia» sota el títol «Dos equips, dues pàtries?»: «El futbol, en lloc de sublimar, exaspera el xoc d’identitats»—finalitzava els seus raonaments el prestigiós columnista—. «No sé si som conscients de la descomunal força simbòlica, i política, que està deslliurant aquest trepidant final de temporada futboler.»
L’article s’havia iniciat dient que «poques emocions col·lectives s’escalfen i s’expandeixen tant com les que fabrica l’estadi. Són passions inoqües o perilloses? A les darreres dècades, el furor dels estadis, el rugir de les masses i l’extrema politització del futbol quasibé no han preocupat. Només produïen inquietud els aficionats definits com a radicals, la seva tendència a la salvatjada, la devoció per l’estètica nazi i la litúrgia feixista, les proclames d’odi etern a l’adversari, les primitives bacanals alcohòliques. Preocupaven els perillosos i, amb freqüència, incontrolables desmesures d’aquests grups: carrers arrasats, batalles campals, adversaris apunyalats.
»Però el fenomen de les penyes violentes, tot i ser important, no és l’única exasperació que excita el futbol. És el fenomen més aparatós, sens dubte. El més explícitament perillós. Però ha estat eclipsant altres fenòmens de gran transcendència als quals hem donat menys importància. Un d’aquests fenòmens és la conversió del futbol en el gran mecanisme de desfogament social en els temps de crisi.»
L’autor creu que no cal remuntar-nos al temps dels romans, «només cal recordar com el franquisme va fer servir el futbol», per a plantejar-nos que potser s’ha convertit en l’única fàbrica d’emocions socialment compartides. «Em diran que l’atzar ha confeccionat capriciosament un final de temporada extraordinari, fabulós, estratosfèric, no apte per a cardíacs…, un “tour de force”. Si en el futbol s’utilitza l’adjectiu èpic, aquests quatre esgotadors partits entre el Real Madrid i el Barça els requereixen de veritat […]. El mecanisme d’aquest enfrontaments és diabòlicament atractiu.»
Surt de l’anàlisi social del que passa dins dels estadis i entra en els combats que es produeixen a les sales de premsa: «Herois antagònics: Mohurinho o Guardiola, Messi o Cristiano Ronaldo, Pepe o Piqué. No només són ídols del joc: les seves paraules pesen més que les de tota la classe política en bloc. Són icones del pop; models per a l’empresa, els únics referents de la infància i la joventut. Són ídols, veritables ídols de les úniques esglésies que ningú impugna o qüestiona. Cap filòsof aixecaria la veu per a decretar la mort dels deus de la gespa.»
És aquí quan Antoni Puigverd entra en el fet identitari: «Una lectura precisa de les alineacions demostra que en el Barça hi ha l’espina dorsal de l’equip que ha aconseguit la màxima gesta d’Espanya: campiona del món.» Els noms i l’estil del Barça defineixen la selecció espanyola, mentre que els grans noms del Real Madrid pertanyen (Casillas a part) a les seleccions rivals. «I, això no obstant, les banderes cosides a les samarretes dels jugadors, les banderes que s’agiten per als mitjans i per als apassionats seguidors, són les de dues nacions culturals obligades a entendre’s, però que cada vedada més se suporten menys. La radicalització i els errors polítics d’un i altre bàndol han desembocat en una fonda indiferència.» Després de demanar-se si aquesta situació és irreversible, Puigverd acaba plantejant si «la fabulosa passió que genera el nostre futbol s’hauria de llegir en clau: la confrontació entre Catalunya i Espanya se sublima a través de l’enfrontament entre el Barça i el Madrid».
