Al llarg del segle XX el cinema va esdevenir un instrument poderós per a conèixer i entendre el món. La informació que fins aleshores transmetia conceptes, panorames polítics i culturals a través d’estudis o bé amb l’ajuda de l’art de la pintura i l’escultura, la literatura, el teatre, la música, es reforçà de forma extraordinària amb la irrupció de l’anomenat “setè art”, que a través de la imatge viva aprofundia i divulgava grans problemes i aspiracions. Cap ideari, cap estètica, no oblidà a partir d’aleshores la gran eina del cinema per a traslladar sentiments, actituds i propostes.
En l’elaboració d’aquest art a Catalunya hem tingut i tenim un bon conjunt d’experts que n’han entès la importància i han treballat incansablement per a fer-ne conèixer tots els replecs. Avui em plau dedicar unes ratlles a una de les personalitats del nostre cinema que al llarg dels anys ha excel·lit com a crític i promotor.
Em refereixo a Antoni Kirchner, que s’inicià a les pàgines de “Destino” i posteriorment a les de l’Avui”. Els seus comentaris poden trobar-se també en moltes de les revistes especialitzades en prendre el pols d’aquest art. Així mateix, ha estat promotor d’iniciatives com la primera sala d’art i assaig a l’Estat espanyol amb Pere Fages i Jaume Figueras i fou el responsable del Servei de Cinema de la Generalitat de Catalunya del 1986 al 1997, càrrec que comprenia també la direcció de la Filmoteca de Catalunya, actualment dirigida per Esteve Riambau.
Així doncs, Antoni Kirchner ha recorregut un llarg camí professional a favor del cinema entès com un mitjà poderós per a comprendre la realitat i ho ha fet i ho fa amb un estil que parteix d’un coneixement profund de les possibilitats d’aquest art i amb una forma amena d’apropar-lo a la ciutadania i de parlar-ne. El cinema per a Antoni Kirchner no substitueix la paraula, la reforça i la completa amb la imatge.
Quan un art es fa present arreu és inevitable que n’hi hagi de tota mena, però per a Antoni Kirchner tota expressió cinematogràfica té el seu valor i cal contextualitzar-la perquè representa una perspectiva de la realitat.
Una de les activitats que Antoni Kirchner dirigeix des de fa uns anys són unes “nits de cinema” a l’Alexandra de Barcelona. Puntualment, cada dimarts fa una proposta per a veure i comentar un dels films que s’hi projecten. La selecció de Kirchner sempre és interessant, com ho és el seu comentari que emmarca el fòrum que es crea entre els assistents. Hi ajuda, naturalment, el seu gran coneixement del món del cinema i la seva habilitat en conduir el debat.
Aquesta activitat de les “nits de cinema” a l’Alexandra són una mostra de com Antoni Kirchner és un apassionat del setè art que segueix creient que a través del cinema podem aprofundir en els replecs de l’aventura humana. El cinema avui es veu en molts formats, però quan retrobem la sala d’un cinema i la possibilitat de comentar el que hi hem vist i de fer-ho en forma de debat, estem constatant tota la seva força.
Antoni Kirchner és un dels personatges que han fet possible l’existència d’un cinema català i que malgrat les dificultats que aquesta indústria ha trobat per a la seva consolidació, s’hagi anat obrint pas i expressant amb veus plurals les inquietuds i esperances, els fracassos i els encerts, les realitats i els horitzons d’aquest poble.
