La solitud parlamentària ha portat CiU a necessitar dels vots del Partit Popular, per a tirar endavant uns pressupostos de la Generalitat de Catalunya marcats per l’obligada austeritat que exigeix la crisi que viu tot Europa. Les mesures a prendre sempre són vistes de manera diferent pel govern i pels partits que no són al govern. Sigui com sigui, Alícia Sánchez Camacho ha aprofitat la situació i ha ofert els vots del Partit Popular. Des d’aquesta posició de força no s’ha estat de trepitjar alguns ulls de poll i ha atacat les subvencions a entitats que ha qualificat d’identitàries, assenyalant Òmnium Cultural, que no ha necessitat ningú per a contraatacar enèrgicament.
Segur que aquestes declaracions han incomodat el Govern. L’estil d’Alícia Sánchez Camacho no té res a veure amb el saber fer que caracteritza les maneres dels líders polítics. És tan directa en l’expressió de les condicions de cada pacte, com exigent en la visualització de les consecucions que mostra a les càmeres dels mitjans de comunicació, com si volgués que en captessin fins i tot la lletra petita. La diputada és tan capaç de fer retrets fora de l’hemicicle als negociadors de la part contrària, com també de buscar la fotografia al costat del president de la Generalitat, en acabar un debat guanyat amb els seus vots. Necessita exhibir la seva capacitat d’influència, per a continuar pujant amunt per les escales del poder d’un partit que ha cremat un a un tots el líders que l’han precedida a Catalunya.
No se sap fins on acabarà pujant, però ja es coneix el nivell creixent de rebuig que aconsegueix en la societat catalana. El que exhibeix amb escarni són, més que retallades als pressupostos, propòsits de condicionar els nivells d’autonomia conquerits. La senyora Sánchez Camacho es mostra rabiosament antiautonomista i la seva actitud només pot ser acceptada pels sectors socials que, d’una manera o una altra, formen part de l’aparell de l’Estat que va tenir Catalunya subjugada; ideològicament hereus dels ocupants que, no tenint-ne prou a sostreure’ns les llibertats, a més a més, van esclafar qualsevol manifestació de catalanitat.
Catalunya ha rebutjat els representants del PP elecció rere elecció i els ha convertits en una força testimonial sense influència, ni política ni social. Cal reconèixer que un terç de segle en aquesta situació deu haver estat un calvari. Quan finalment han reeixit, el que han aconseguit a les darreres eleccions ha estat poca cosa més que en totes les anteriors. La supèrbia que ensenya la senyora Sánchez Camacho en la majoria de les seves expressions no traurà la dreta centralista del clot on, justament, la seva actuació històrica l’ha portat; ans al contrari, en farà més gran el rebuig. No és pas aquest el camí cap a una presència natural en aquesta societat catalana tan oberta i integradora, que necessita una dreta civilitzada i conciliadora, respectuosa amb la identitat històrica de Catalunya, amb la nostra cultura i amb el model de societat convivencial que ens hem donat. En el seu propi partit hi ha força gent que assumeix aquesta realitat, que vol defugir la confrontació.
La senyora Sánchez Camacho no fa altra cosa que atiar els fantasmes del passat. Catalunya ja va patir el lerrouxisme. L’Espanya anticatalanista ja envià don Alejandro a dividir les classes populars de casa nostra. Ara es tracta de consolidar un espai d’influència, tot fent presoner el catalanisme majoritari, cosa que potser no haurien de consentir la resta de forces polítiques democràtiques i catalanistes.
El darrer objectiu expressat per la líder popular és tota una declaració de guerra a la societat civil catalana. Ha posat en el seu punt de mira les associacions culturals i totes les entitats i les associacions que duguin en el seu nom l’afegitó de català o Catalunya. Corren perill de no aparèixer en els propers pressupostos de la Generalitat les partides de suport a l’entramat social que es defineix com a associacionisme cultural català. Des d’aquesta columna editorial no podem oblidar de qui som portaveu, ni que Tornaveu va néixer del Primer Congrés de l’Associacionisme Cultural Català. Segurament ja som tots a la llista negra, al costat d’Òmnium Cultural, el Consorci de Normalització Lingüística o la Plataforma per la Llengua…, entre tantes altres institucions que poden ser objecte de la ira de la senyora Sánchez Camacho.
Estem convençuts que no se’n sortirà. Pensem en el bon sentit del govern català, que precisament possibilità recentment la celebració en el mateix Palau de la Generalitat de l’assemblea de l’associacionisme cultural català. També creiem en el seny de l’oposició, que ens donà suport quan governava. Els uns i els altres som hereus dels qui van patir la repressió d’aquell dictador que volia fer de Catalunya una nova Cartago, on no podria fertilitzar res en el futur. Franco no solament prohibí qualsevol expressió de la llengua catalana, a més de clausurar les principals institucions cíviques i culturals, sinó que empresonà i afusellà molts dirigents de l’associacionisme, perquè sabia que la seva activitat es fonamentava en la reivindicació de la història del nostre poble, en la voluntat de preservar-la que dóna sentit a l’activisme cultural. Faria molt bé la senyora Sánchez Camacho de no continuar atiant els fantasmes del passat amb aquesta obstinada cacera de bruixes. El poder puja al cap i obnubila (popularment diuen que emborratxa) i pot conduir al desastre els que no se n’adonen a temps.
2
