Des de les pàgines d’El Pregó, Anna Ortín posà en qüestió unes declaracions de Jaume Pujol, l’Arquebisbe de Tarragona, al programa “Els matins” de TV3, en les que negava la possibilitat del sacerdoci de les dones emparant-se en el clàssic argument de la maternitat: “Tots som iguals a l’Església, però tenim diferents funcions (…). Jo tampoc puc fer algunes de les funcions que pot fer la dona”.
Després de portar la frase a la ironia d’un acudit, Anna Ortín troba greu que en “un argument com aquest es produeix una escandalosa fal·làcia de canvi de pla: un pas del pla de la natura al pla de la cultura. Sembla mentida que clergues amb una formació humanística aparentment tan excelsa vulguin ignorar aquesta lliçó d’antropologia per a principiants. (…) En tant que éssers racionals, homes i dones disposem del privilegi de desenvolupar missions particulars que satisfacin anhels intel·lectuals, artístics o religiosos”.
La replicant lamenta la mentalitat eminentment masculina que ha estat, arreu del món, la generadora de la història i la cultura públiques. “A dia d’avui, pocs s’atrevirien ja a sostenir explícitament –pel que té d’intel·lectualment tosc- que Déu és masculí. Ara be, sí que es pot detectar una noció implícita i molt subtil que situa Déu més a prop de l’home i que considera allò femení com un afegit, i la seva relació amb el transcendent com un favor”.
“Si ha dominat l’home –prossegueix Anna Ortín, ha dominat la teologia de l’home i per a l’home, no essent aquesta un fruit de la voluntat de Déu, sinó un aspecte sociològic ben comprensible dins del teixit d’una història de discriminació general de la dona. Un Déu que mira el gènere per determinar missions té trets sospitosament humans, massa humans. És el que voldria anomenar “el Déu de les minúcies”, una imatge del transcendent tan summament detallista i ocupada en banalitats que acaba per entrar en contradicció amb la universalitat del missatge evangèlic, i per convertir en cristianisme en un gran sistema de burocràcia espiritual. I em pregunto si no és el fet d’accentuar les pràctiques humanitzadores en comptes del dogma pel dogma on es troba la diferència entre religió i idolatria”.
Lamenta més endavant que els homes d’església oficial continuïn divagant, fent de la feminitat un compendi de qualitats i virtuts tronades que és essencialment estrany als ulls de Déu. “Afirmar que en el sí de l’Església la dona és considerada igual en dignitat és un insult a la intel·ligència”.
L’article, com ja hem dit, ha estat publicat al número 27 de la revista El Pregó “eclesial d’informació i opinió”, que és un butlletí quinzenal, dirigit per mossèn Casimir Martí, que va aparèixer l’any 1993, amb l’objectiu de ser la veu de l’Església sorgida del Concili Vaticà II. Plantejament que el situa lluny de la jerarquia eclesiàstica perquè parla des de la simplicitat del missatge de l’evangeli i de l’exemple de Jesucrist, no s’obvia la defensa d’una església arrelada i compromesa amb el país, ni la teoria de l’alliberament, el debat sobre el celibat i el paper de la dona, que es reflecteix a l’article citat.
3
