El 2014, l’any de l’esperança, es commemora el naixement d’un dels personatges més singulars de la història recent dels Països Catalans, l’Esteve Albert i Corp (Dosrius 1914-Andorra 1995), ben conegut, també, en terres occitanes.
Déu me’n guard, d’intentar, ni per un moment, la impossible empresa –sempre fatalment condemnada al fracàs– de definir la superpolièdrica activitat i els objectius vitals de l’Esteve Albert: poeta, assagista, dramaturg, historiador, arqueòleg, mitòman de bruixes, fades i menairons, folklorista, naturalista i naturista, fejocista, místic, franciscà, càtar i druida, polític, diplomàtic i home d’acció, promotor del tèxtil a Mataró i d’altres negocis a Andorra, pare de família nombrosa i amant encès, amic de molts i adversari temible, dinamitzador i, sobretot, agitador cultural, cenetista, catalanista i occitanista, conservador amb autèntica inquietud social… i moltes coses més.
Altra cosa fóra intentar aproximar-nos a la matriu del personatge, per entendre el perquè de tot plegat, que no pot ser cap altre que el seu origen al si d’una família de pagesos pobres i creients de Dosrius, el seu pas pel seminari, les seves lectures i les seves amistats polítiques i culturals. Políticament, l’Albert es trobà sempre lligat als grups i partits independentistes: Palestra amb Batista i Roca, Nosaltres Sols!, Estat Català i, després de la guerra, Front Nacional de Catalunya. Sindicalment, s’afilià a la CNT i admirà els valors personals del seu compatrici Joan Peiró.
Participà als Fets d’Octubre de 1934 i durant la guerra, entre altres càrrecs, fou nomenat comissari de policia de Calella. En acabar la guerra, participà a la creació del Front Nacional de Catalunya i, com explica a les seves memòries en Joan Triadú –amb qui Albert compartí militància a l’FNC–, realitzà tasques d’enllaç entre el Consell Nacional Català, la Generalitat a l’exili i la resistència interior. Entre els seus autors de referència m’arriscaria a esmentar, a part dels clàssics grecs i llatins, Verdaguer, Mistral, Maragall, Víctor Català i, òbviament, els noucentistes.
En Xavier Garcia i Pujades a “Esteve Albert, un home de cultura pirinenca” (Editorial Andorra, 1995), en Josep Reniu i Calvet –amic íntim de l’Albert–, a “Esteve Albert i Corp, esbós biogràfic” (Ajuntament de Dosrius, 1998), en Josep Puig i Pla a “La memòria de l’Esteve Albert” (Voliana Edicions,2014), o el mateix Joan Triadú a “Memòries d’un segle d’or” (Proa, 2008) han explicat des de punts de vista ben diferents moltes de les vessants d’aquest personatge tan plural i compromès amb el país, en uns moments en què resistir, defensar i promoure la llengua i la cultura catalanes, treure la gent de casa i fer-los participar de la catalanitat dels seus muntatges teatrals era tan important com la mateixa resistència política al franquisme.
Diu en Joan Triadú, en relació al homes i dones que durant la difícil postguerra iniciaren la represa de la catalanitat: “Un d’ells, entre els més inquiets i els més actius, dotat d’una capacitat de dispersió gairebé desconcertant per arribar a assoliments d’una mateixa idea fixa de catalanitat, al servei del nexe més inequívoc entre cultura i poble, fou fins a la mort l’Esteve Albert i Corp”.
L’Albert és autor de prop d’una cinquantena de peces dramàtiques, entre les pròpies i les adaptacions d’altres autors, de gran interès, algunes escrites en vers: “Dones de Troia”, “Medea”, “Camí de Ramats”, “El Pessebre Vivent d’Engordany”, “Bandera de Catalunya”, “El retaule de Sant Ermegol” o “Canigó”, “Nausica”, “De Nativitate Christi”, “Solitud a muntanya” i moltes més. Encara avui, algunes d’aquestes obres es representen amb gran èxit, interpretades per actors amateurs i incorporades al patrimoni de cultura popular (Pessebres, Retaules…). Cal tenir present que l’acceptació popular de les propostes dramàtiques de l’Albert no significa mai una manca de rigor o de qualitat literàries. Recorda en Ricard Salvat, quan als anys quaranta “lluitàvem per donar una alternativa al teatre comercial, en general, d’espardenya i barretina, que és el que es conreava al Romea en aquells anys, entre altres coses, perquè els poders oficials ho volien així (…) em sorprengué la preocupació de l’Esteve Albert per continuar les aportacions del noucentisme” i com “Dones de Troia” es complementava amb unes lectures molt personals del mite de “Penèlope” i “Medea”. El mateix Ricard Salvat dirigí la “Medea” de l’Albert a la Cúpula del Coliseum de Barcelona, l’any 1958.
El Sr. Jordi Pasques és el comissari del centenari de l’Esteve Albert, conjuntament amb la direcció general de Cultura Popular de la Generalitat de Catalunya. S’han previst actes a Barcelona, Andorra, Mataró, Dosrius, Bellcaire i a molts altres indrets del país per a donar a conèixer l’obra de l’Esteve Albert. El mes de febrer va tenir lloc a Dosrius l’acte inaugural del centenari, presidit per l’alcalde, el director general de Cultura Popular, el Sr. Lluís Puig, i el comissari, el Sr. Jordi Pasques. Pel mes de març s’han anunciat presentacions, a Mataró i a Barcelona, d’un recull de l’obra poètica de l’Albert, fet per en Jordi Solé i Camardons amb el títol de “Camins de poesia” (Voliana Edicions, 2014) i amb un interessant pròleg de Carles Duarte. També es presentaran altres llibres recents sobre l’Albert, com és el cas de “La memòria de l’Esteve Albert”, de Josep Puig i Pla.
En resum, un any que caldrà aprofitar perquè el món cultural català, molt especialment el lligat a la cultura popular i tradicional, difongui l’obra d’aquest personatge únic i decisiu en la nostra represa cultural i nacional.
