Una de les mesures anunciades per Rodríguez Zapatero, president del Govern central, a fi de reduir el dèficit públic, és la congelació de les pensions, excepte les mínimes i les no contributives.
Amb aquesta mesura, el Govern central viola la legalitat vigent des del Pacte de Toledo i els diferents acords amb els sindicats, fins ara acordats i plasmats en diferents textos legals.
En efecte: el Pacte de Toledo, en la seva recomanació núm. 11, diu: «Mantenir el poder adquisitiu de les pensions. […] És criteri de la Ponència que s’ha de garantir el manteniment del poder adquisitiu de les pensions amb la desvalorització automàtica en funció de l’Índex dels Preus del Consum (IPC).»
Aquesta recomanació va ser referendada en l’Acord del Diàleg Social del 1996, entre els sindicats i el Govern, el qual va donar peu a l’aprovació de la Llei 24/1997 de Juliol, que en el seu article núm. 11 recull la recomanació del Pacte; i el que era una recomanació del Pacte, queda elevat a un mandat legal que obliga el Govern a mantenir el poder adquisitiu d’acord amb l’increment anyal de l’índex de l’IPC. Encara més: en l’apartat 1-3, diu que, en cas que la revalorització acordada resultés superior a l’increment de l’IPC, la diferència seria absorbida en exercicis posteriors (cosa que es va suprimir amb una llei posterior), és a dir que el pensionista no hauria de tornar el diferencial; en canvi, si fos inferior (tal com es va produir any rere any), els pensionistes tindrien dret a una paga extra durant el mes de gener de la següent.
A partir d’aquest moment queda protegit, amb rang de llei, l’incremet de les pensions a fi de no perdre poder adquisitiu i es sostreu del debat polític partidista i electoral el tema de l’increment anyal de les pensions, cosa que no es va aconseguir de manera total, per si baixen el clima de confrontació partidista que tant alarma els pensionistes.
Si això no fos prou, l’any següent s’aprovà la Llei 50/1998 i es refermà el dret dels pensionistes a la revalorització de les seves pensions; la qual cosa no suposa la millora del poder adquisitiu de les pensions, és simplement el manteniment del poder adquisitiu constant, any rere any.
El que sí va ser una millora de les pensions mínimes i les no contributives recollides en aquesta nova Llei del 16 de setembre del 1999, acordat per sindicats i Govern, és que siguin incrementades per sobre del l’IPC, acord que va ser recollit als Pressupostos Generals de l’Estat del 2000; això sí que es pot considera una millora de les pensions, especialment per a les de les persones vídues que van anar creixent en aquests darrers anys, encara que continuen sent molt baixes i insuficients per a una vida mitjanament digna. Les vídues han passat de rebre el 42 % de la base reguladora de la pensió de la persona desapareguda a rebre’n un 52 %. Tot i que les reclamacions de les vídues és cobrar el 100 % i que el Parlament de Catalunya i determinats Partits (CiU) van aprovar demanar-ne el 70 %.
D’altra banda, cal tenir en compte que la Seguretat Social, al capítol de pensions, té superàvit any rere any, de manera que això ha permès dotar-se d’un Fons de Reserva (aprovat al Pacte de Toledo i referendat per la Llei 24/1997), que en aquests moments supera els seixanta mil milions d’euros, tot i que no tot el superàvit va a parar a aquest fons, sinó que una part ja va a parar als pressupostos de l’Estat per a unes altres contingències que no tenen res a veure amb la Seguretat Social.
Personalment crec que aquesta mesura és il·legal. Un Govern no pot contradir els seus propis actes i no pot anar contra el que els parlaments han aprovat, en tot cas hauran de fer una modificació de la llei, amb una proposta raonada al parlament perquè sigui debatuda i en definitiva aprovada per la majoria necessària; és a dir, l’acord d’aquest Govern no pot ser vàlid si no passa pel parlament, que és qui pot modificar les lleis, cosa que fins el moment que escric aquestes notes no està previst que faci.
Sense entrar en valoracions polítiques, quina credibilitat pot tenir un Govern que ha proclamat a tort i a dret que no modificaria de cap manera les polítiques de caràcter social i després pren aquest tipus de decisions?
Com poden creure els vuit milions de pensionistes que el seu futur està en mans honestes i segures?
Ho deixo aquí, amb l’esperança que tot pugui canviar amb un canvi de govern.
