Fins a la publicació dels decrets de Nova Planta, el català va ser la llengua de les institucions polítiques, dels processos de cort, de l’ensenyament, de les lleis, com també de les ordres de mobilització i de la major part de la correspondència oficial del país. La derrota a la Guerra de Successió, però, va provocar l’enderrocament de l’estructura constitucional de la Nació Catalana, fonamentada en una tradició democràtica secular. La pèrdua de les institucions va abocar les terres catalanes a un procés de descatalanització en tots els àmbits i a un aïllament respecte de tots els corrents il·lustrats que predominaven a Europa. De resultes de tot plegat, la cultura catalana va caure en un lamentable estat de decaïment.
Més de dos segles després, quan la nostra cultura havia pogut embastar-se de nou, la dictadura va esbudellar-la altra vegada. El règim franquista, desideologitzat si es compara amb els règims nazi i feixista, va fer la seva gran aposta per la destrucció de la llengua i la cultura catalanes, provocant enfrontaments socials amb l’excusa de la llengua, que es van allargar fins i tot quan les altes esferes de l’estat espanyol democràtic havien donat per tancada la Transició. Encara avui, la llengua és una arma de combat imprescindible per a alguns patits. El PP al País Valencià i a les Illes n’és l’exemple més clar, si bé minories com Ciudadanos i UPyD fan la mateixa lluita des de fora de les administracions.
Al País Valencià, la lluita després de la Transició la van iniciar la dreta i l’extrema dreta, cridant la gent a la defensa de la “llengua valenciana” contra la “invasió catalana”. Hi va haver múltiples agressions contra les autoritats, els intel·lectuals, les institucions, contra l’ensenyament i l’ús de la llengua, etc. Uns atacs que encara avui es reprodueixen. La dreta espanyolista i blavera va aconseguir situar el debat sobre la unitat de la llengua catalana en alguns manuals de sociolingüística. Allí s’han guanyat eleccions amb la promesa d’arraconar la nostra llengua, minoritzar-ne l’ús o fins i tot aniquilar-la. L’atac és sistemàtic.
I al País Valencià s’hi ha sumat el Govern del PP a les Illes Balears. Contra el català a la justícia i a l’ensenyament, menystenint-ne el coneixement i situant-lo en el pla anecdòtic. Hi ha hagut manifestacions, vagues de fam, protestes a les escoles i un llarg etcètera d’actuacions de la societat civil de les Illes, que inclou intel·lectuals, ensenyants, ciutadans en actiu i jubilats, entitats culturals i cíviques, infants i també polítics progressistes, que miren d’aturar aquesta barbàrie cultural.
El govern de Bauzà ha estat més bel·ligerant contra la llengua pròpia del territori que governa que Jaume Matas. De fet, ha arribat al poder impulsat per l’odi cap a la cultura catalana, que ha trobat en una part de la societat mallorquina el suport necessari. Ha aprovat mesures que ataquen directament la llengua: castellanització de la televisió i eliminació de la que emetia íntegrament en català; eliminació del requisit lingüístic per accedir a la funció pública, disminució de pressupostos per a la llengua, reducció del seu ensenyament a les escoles, eliminació i/o reducció de l’ús oficial del català en els actes oficials, etc. En definitiva, un programa de genocidi lingüístic.
Malgrat la majoria absoluta del PP, la societat no sembla donar suport en el mateix percentatge a aquest genocidi. Palma ha acollit la manifestació més massiva, i a les escoles i a moltes portes de cases segueix la llaçada de senyera, malgrat la pressió de l’administració. En moltes s’hi pot llegir la lletra del grup Al-Mayurqa, “No ens fareu callar. Malgrat ens segueu la vida. Hereus sou de dictadura. No deixarem de cantar, per molt que tengueu mà dura. No per ésser majoria la raó vos fa costat. Expressar-nos en llibertat és lluita de cada dia…”
Queda tot dit.
3
2
