Via fora !! és una revista editada per l’associació Enllaç promotora de cultura popular. Amb el subtítol publicació per a la gent culturalment activa, es va especialitzar de bon començament en temes com ara la cultura popular o la sociocultural. Ben aviat, però, va ampliar la temàtica a d’altres camps: desenvolupament, cooperativisme, salut, nous moviments socials, interculturalitat, política, sociologia… Amb una periodicitat trimestral, se’n va editar 66 números, entre els anys 1984 i 2001.
L’any 2011 L’Ens de l’Associacionisme Cultural català va signar un conveni de col·laboració, un dels aspectes del qual fou la difusió dels seus continguts en format digital. A continuació us oferim l’editorial publicada al número 36, volum IV, primavera 1992.
—–
Fa temps que parlar de la rica-tradició-associativa-catalana és un tòpic, de la mateixa manera que aviat ho serà parlar de la crisi de l’associacionisme. De fet, des d’aquestes mateixes pàgines n’hem parlat més d’un cop. I no deixa d’haver una bona part de veritat en ambdós judicis, ja que és tan evident la puixança associativa a finals del XIX i durant el primer terç̧ del XX (ateneus, cases de cultura…) com el decliu i la vegetació de bona part d’aquestes grans entitats en els últims anys.
És clar que s’han donat unes circumstàncies brutalment decisives (la guerra i la postguerra, primer, i el paper marginador de l’estat -fins i tot democràtic-, després) per desencadenar aquesta crisi, però també podríem trobar-ne d’altres de prou envergadura com per tenir-les en compte en un intent d’esbrinar el paper que pot jugar actualment l’associacionisme.
Una línia d’anàlisi pot consistir en situar l’associacionisme dins el marc dels valors que l’han potenciat i alimentat durant un segle llarg. Així, veiem que l’associacionisme es desenvolupa en plena modernitat, agombolat per valors com ara l’ajut mutu, la solidaritat, el compromís… Moguda per aquests valors, la gent s’agrupa per tal de donar resposta mútuament als reptes que els llança el medi social, per tal de solucionar solidàriament els problemes que se’ls planteja, per tal, en fi, d’alliberar-se de l’explotació, l’opressió, la marginació…
Aquests valors, perfilats arran de la il·lustració i desenvolupats amb la industrialització, venen a formar (junt amb la llibertat, la democràcia, la igualtat e futti quanti), el cos de la modernitat, en la qual ens hem mogut els últims dos segles.
Paral·lelament al seu desenvolupament, però, sorgeix el germen que durà a la crisi la modernitat i els valors que li són associats: l’absolut (sigui primer Déu o després la Raó) desapareix i amb ell la justificació metafísica de tot, inclosa la veritat. Els valors moderns, conscientment o inconscient, individualment o col·lectiva, perden credibilitat. Entrem en l’època del jo, del culte a l’individu (o, millor dit, del culte a l’ego). La modernitat fa aigües per tot arreu i ens descobrim dins l’anomenada postmodernitat.
Les conseqüències que es deriven de tot això poden detectar-se en molts camps: un d’ells, el de l’associacionisme i la seva consegüent crisi. En aquest context -i sense menysprear el paper jugat directament per l’estat en aquest procés-, no és difícil veure com molta gent no se sent motivada per valors com ara l’ajut mutu o bé la solidaritat (i no creguem pas que el «voluntariat» de la Cruz Roja en representi l’excepció, si us plau), o com força joventut «passa» olímpicament de la responsabilitat o bé del compromís (no se’ns acudeixi pensar que són aquests els valors que mouen el «voluntariat» olímpic).
Així́, sense alinear-nos amb la postmodernitat, però conscients de la crisi (i, per tant, canvi) ètico-moral de la societat, cal preguntar-nos si l’associacionisme i els valors en què recolza tenen avui en dia el seu lloc i la seva raó de ser, més enllà de la resistència numantina, o, en tot cas, quin paper poden fer i en funció de què.
Nosaltres, moderns al cap i a la fi, volem creure encara que sí, que l’associacionisme té motius d’existència i perspectives de futur, però caldrà veure com acordar els antics valors ja injustificables i encara desitjables amb valors emergents i potser preferibles, tots, però, qüestionables i perfectibles.
En qualsevol cas, intentar avançar endavant mirant tothora endarrere és un mètode segur per donar-nos una clatellada sense ni tan sols sospitar-la.
Podeu consultar l’exemplar íntegre del número 36 de Via fora!, fent clic aquí.
