Després dels tràgics esdeveniments de l’atemptat de “Charlie Hebdo” del 7 de gener, i de la manifestació multitudinària i excepcional de París, de l’11 de gener passat, s’ha desfermat en el món sencer una polèmica inevitable i esperada, a vegades cruent, entorn dels temes de la llibertat d’expressió, d’una banda, i del terrorisme, de l’altra,. Per a tractar d’entendre l’essencial d’aquestes qüestions molt complexes, escric aquestes ratlles que m’ajudaran potser a ordenar les meves pròpies reflexions.
El terrorisme
Les causes són múltiples i històriques, i no les citaré, perquè sempre hi ha el perill d’oblidar-ne una o altra. D’entrada, només vull centrar-me en una qüestió: la que fa referència a la qualificació dels fets, per part del president François Hollande, de terrorisme, i que d’altres personalitats del seu propi entorn, i sobretot de l’oposició de dretes, fent un pas més, qualifiquen, sense embuts, d’islamisme radical.
Per què doncs la prudència del president Hollande? I per què la denúncia més precisa i categòrica dels altres? És el primer dilema que voldria tractar d’entendre. Suposo que François Hollande sap molt bé que cada paraula que pronuncia és escoltada i analitzada, no només pels seixanta sis milions de ciutadans francesos, sinó sobretot i especialment, pels cinc o sis milions dels seus conciutadans que són alhora francesos i musulmans. I continuo suposant que el president, no els vol, de cap manera contrariar o menystenir, sinó entendre, convèncer i guanyar. No vol atribuir als terroristes el qualificatiu d’islamisme, fins i tot radical, perquè, per a ell, no són islamistes sinó, primer de tot i fonamentalment, terroristes.
Sabem, d’altra banda, que Daech, a cavall de Síria i l’Iraq, predica una mena d’emirat falsament i bojament anomenat islamista, però que en realitat és terrorista i criminal, en primer lloc, per als propis musulmans. Aquesta és una qüestió de fons que, musulmans i no-musulmans, no hem acabat d’aclarir ni d’entendre. On comença i on acaba el terror i on comença i on acaba l’Islam?
Dit això, no he dit res que pugui satisfer aquells que volen fer un pas més endavant, posant etiquetes més precises i qualificatius perillosos, que poden satisfer la gran majoria dels ciutadans, però que, de fet, no ajuden gens, tot el contrari, a la presa de consciència urgent i necessària que han de fer els propis ciutadans musulmans.
Què vull dir amb això? Que correspon ara als ciutadans musulmans de lluitar, ells també, contra el perill que els amenaça des de l’interior, o des de la perifèria, contra aquells que utilitzen el nom de llur religió, per matar infants i musulmans innocents. Conec amics musulmans demòcrates a la facultat de lletres “La Manouba” de la Universitat de Tunís, que lluiten, en primera fila, cada dia, contra salafistes i wahhabistes[1] a les aules i sobre el campus universitari.
Aquesta és la lluita que tots ells ara han de dur a terme per a excloure el càncer que els amenaça directament (els croats i infidels som només una excusa per a ells). És urgent que l’islam de França s’estructuri ell mateix, sense interferències d’altres països, i que pugui formar i controlar els seus propis imams, com ho fan catòlics, protestants i jueus. En aquesta lluita, nosaltres, demòcrates occidentals, hem de ser solidaris i deixar-nos d’etiquetes confuses, perquè tots nosaltres, sense excepcions, som en la mateixa barca de l’humanisme i la democràcia contra la barbàrie i la bogeria. Quan una noia musulmana clama: “No, en nom meu!”, ho ha dit tot, o quan una altra jove afirma: “No en podem dir islamistes, perquè els terroristes no tenen cap identitat ni nacional, ni religiosa. Els terroristes són només criminals”[2]. Sembla prou clar.
Es pot pensar també que la societat francesa ha generat al seu propi si, un “cos estranger” que és aquest grup ínfim de joves educats a França i que ara s’han convertit en gihadistes i terroristes, d’anada i de tornada de Síria i de Daech. I, si bé és cert que França ha reeixit, malgrat tot, a integrar (no dic assimilar), amb dificultats, una gran majoria de musulmans que es consideren ara, ells mateixos, i són (de vegades) ciutadans francesos, també és cert que, una minoria (que alguns especialistes anomenen, “joves desestructurats”) fa trontollar tot l’edifici de convivència democràtica. No hi ha dubte que un “cos estranger” ha aparegut a França i també a Europa, i cal mirar-lo de molt a prop, i extreure’n totes les conseqüències. Qui coneix aquests joves? Com esdevenen gihadistes? Quin tractament poden rebre? Quina col·laboració europea, tenint en compte que cap estat no té la mateixa concepció de la seguretat?
D’altra banda, hauria de quedar molt clar que la lluita antiterrorista dels estats occidentals no és, ni de bon tros, suficient per a eradicar un fenomen molt profund, que és fortament arrelat i organitzat en certes zones neuràlgiques del món, que serveixen de plataforma a un terrorisme mundialitzat. Aquest disposa de mitjans humans i financers enormes que escapen ara per ara a tot control. La nebulosa del terrorisme, amb més de 20 organitzacions a tot el món, diguem-ne salafistes (segons Ariane Bonzon (http://arianebonzon.fr) [3], és una teranyina mundial que treu profit de la nostra enorme ignorància, i de les nostres grans febleses i divisions.
Una prova de la nostra divisió són les declaracions de Marine Le Pen, que diu que no cal impedir que els “gihadistes islàmics se’n vagin, sinó sobretot que no tornim”, és a dir que vagin on vulguin però no pas a França… Una visió semblant la trobem en el diputat del partit presidit per Nicolas Sarkozy, Unió per un Moviment Popular (UMP), Eric Ciotti, que ha declarat que, per a les eleccions presidencials del 2017, el dilema serà, segons ell, la relació a establir entre la República i l’Islam. Com es veu, la qüestió no està gens clarificada i encara menys, resolta. Caldrà continuar debatent, amb uns i altres, contra uns i altres. Mai no ha d’aturar-se el debat democràtic. I aquest debat hauria de girar entorn de “l’islam des Lumières” contra l’obscurantisme, i també entorn de la llibertat d’expressió.
La llibertat d’expressió
Pel que fa precisament al debat al voltant de la llibertat d’expressió, aquest és el segon tema que proposo a debat, pel qual hi ha també moltes coses a dir, i només es poden apuntar algunes idees bàsiques. Perquè a la llibertat se li fa dir tot i el seu contrari. Potser, per començar, val la pena citar l’opinió recentment formulada pel Comité per la Llibertat d’Expressió de la Universitat de Chicago que diu: “La llibertat no es pot reprimir sota el pretext que les idees presentades (aquí les de Charlie Hebdo) són percebudes per algunes persones o, fins i tot, per la majoria, com a insultants, imprudents, immorals o mal formulades. Correspon als individus o membres de la Universitat, i no pas a aquesta com a institució, de jutjar per ells mateixos i de traduir aquests judicis en actes, però sense ofegar mai o suprimir la paraula de l’altre, sinó tractant d’expressar amb vigor i obertament les idees contra les quals són oposats [4]. El debat democràtic, sempre el debat, i només el debat.
Aquells que pensen o diuen que, de fet, hi ha límits a la llibertat (allò on comença la teva llibertat s’acaba la meva o viceversa) no haurien de confondre, d’una banda, l’ús de la llibertat de moviments i de respecte de cadascú en la vida quotidiana, amb, d’altra banda, la llibertat d’expressió i de creació que, per definició, mai no pot tenir cap límit. Tot és, doncs, saber de què parlem, quan ens referim a la llibertat. En aquest darrer sentit, no s’hi val el “sí, però…”. No hi ha cap “però”. Aaron Barlow de la Universitat de Nova York diu que, a la llum dels darrers esdeveniments de París, ell s’ha anat convertint en “un absolutista de la llibertat d’expressió (…) si obriu una porta a la restricció de la paraula, tots sabem el que pot passar després…” [5].
Comprenc perfectament que aquesta radicalitat de la concepció de la llibertat d’expressió pugui ofendre, o que no sigui entesa clarament ni fàcilment per tothom, i que no solament molts musulmans no l’entenguin, sinó que, fins i tot, el Papa progressista Francesc, tampoc no l’acabi d’acceptar fàcilment. És possible que mai com fins ara la qüestió de la llibertat d’expressió no s’havia plantejat amb tanta cruesa i radicalitat.
Morir per haver volgut riure de tot i de tothom, mai no ens hi havíem trobat. Ni a Atocha, ni a Londres, ni a Brussel·les. L’horror pot ser més o menys vast o intens. Però aquí l’assassinat pren una nova dimensió simbòlica dins l’horror. És l’atac a una concepció radical de la llibertat. La llibertat dels llibertaris. Nosaltres mateixos estem tan acostumats a posar-hi tants límits diàriament que, per aquest motiu, molta gent pot pensar que s’han merescut l’atac sofert. Aquesta visió oblida que un llapis lliure, no és mai un kalashnikov de sang. Ara aquesta qüestió essencial hauria de triturar i turmentar totes les nostres consciències. N’hi ha per morir de riure? Potser per això, la consciència mundial s’ha mobilitzat l’11 de gener de 2015, de República a Nation, com mai s’havia fet fins ara, ni a Atocha, ni a Londres ni a Brussel·les. Seria la primera guerra civil i sorda de les societats multiculturals obertes?
Hem d’inventar una nova politització, una nova lluita de les idees per tal que els dibuixants i humoristes, que han acompanyat la nostra joventut, Georges Wolinski, Jean Cabut, àlies Cabu, Stéphane Charbonnier, àlies Charb, Bernard Verlhac, àlies Tignous, Philippe Honoré, i l’economista i humanista, Bernard Maris, no hagin mort en va.
