Quan uns dies abans de l’acte de lliurament de les Creus de Sant Jordi d’enguany vaig consultar el llistat de guardonats, vaig estar especialment orgullós de veure-hi el nom d’una persona que per a mi sempre ha estat un referent de tenacitat, d’idees clares i de persistència, i amb qui he tingut l’honor de poder compartir grans moments, llargs debats apassionants i reflexions profundes, així com alguns desplaçaments per Catalunya, de cara a reunions d’aquelles d’anar per feina, fos a les comarques de Tarragona o a les terres del Conflent.
Amb la Teresa Casals (Badalona, 1941) també hi ha hagut moments per a la conversa de records, d’aquelles que els historiadors només podem que prendre notes, puntualitzar detalls o demanar que s’aprofundeixi en la qüestió. D’aquests darrers en recordo especialment dos. Un, sota les escales de la Catedral de Tarragona, on dinàrem a la plaça de les Cols juntament amb el sempre enyorat Martí Gasull; el segon, a Badalona, a la platja, on férem un arròs mentre jo apuntava dates i fets per una història de l’activisme lingüístic.
Teresa Casals, com el seu marit Miquel Mas, en pau descansi, eren exemple de fidelitat al país, d’estima profunda per una terra que coneixien bé. Així, la seva trajectòria, ja des de l’antifranquisme s’havia vinculat a la defensa dels drets nacionals de Catalunya. Als setanta, Teresa Casals es va adherir amb molta il·lusió al projecte autodeterminista de Nacionalistes d’Esquerra, amb banda sonora de Lluís Llach, on treballaria colze a colze amb Magda Oranich i tants d’altres, amb qui continuen trobant-se. Se sentien identificats, llavors, amb figures com les de Josep Pallach i Lluís Maria Xirinachs, a qui aconseguirien portar al Senat el juny de 1977. Després, aquests mateixos ideals Casals els ha defensat a través d’Esquerra i, a partir dels tripartits, com un dels puntals del Reagrupament que, per a ella, ha estat un cert retorn als ideals defensats per Nacionalistes d’Esquerra.
Així, si bé Teresa Casals ha format part de diferents sigles polítiques al llarg de la seva trajectòria, en totes elles sempre hi ha defensat els mateixos ideals, aquells que ha cultivat des de la seva Badalona natal, complexa i metropolitana, i des de Sant Joan de les Abadesses, que sempre ha estat el seu aixopluc prepirinenc. A cavall entre la riba esquerra del riu Besòs i el patrimoni medieval dels nostres comtats, l’abadia, i el romànic, Teresa Casals ha donat forma a una reivindicació vital: la necessitat de fer del català la llengua comuna i de cohesió social i, en conseqüència, de treballar per una escola catalana en llengua i continguts. Per això va participar activament en el reciclatge de mestres durant el post-franquisme, un dels exemples d’èxit col·lectiu del que està més orgullosa, després d’anys de córrer darrera els grisos.
Casals, que treballaria durant molts anys amb aquests propòsits des de l’administració, als serveis lingüístics universitaris, o a la Generalitat, amb Andreu Mas-Colell i Irene Rigau, ho continuaria fent aquesta darrera dècada, ja jubilada, des d’un activisme que no havia deixat mai. La seva tenacitat era i és total, ja fos a l’Executiva de la Plataforma per la Llengua o com a motor i ideòloga de Som Escola, un espai comú d’entitats pedagògiques i educatives a favor del català nascuda davant dels atacs sistemàtics que durant aquests anys ha estat patint el sistema d’immersió lingüística. Com a portaveu de Som Escola, Teresa Casals va defensar amb contundència i cordialitat la necessitat que tots els alumnes tinguin les mateixes oportunitats laborals de futur i, per tant, que havien de tenir les millors competències lingüístiques possibles.
Enguany, la Teresa Casals, educadora, lingüista i apassionada de la filosofia ha obtingut un guardó merescut. Moltes felicitats, Teresa!
