En el marc del Dia Mundial de les Persones Refugiades celebrat el 20 de juny, la Fundació Paco Candel, membre de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català, ha estrenat el documental “Memòries d’exili: Teresa Juvé” una coproducció de la mateixa Fundació Candel, conjuntament realitzada amb la Fundació Pallach. La convocatòria de l’acte, anava a càrrec del PEN català, amb el suport de les fundacions mencionades, l’Ajuntament de Barcelona, la Institució de les Lletres Catalanes i del propi ENS.
Aquest film se centra en la memòria històrica de Teresa Juvé, esposa del desaparegut Josep Pallach, mestre, pedagog i polític que va morir el 1977. Amb 97 anys i un estat de lucidesa envejable, la senyora Juvé explica en una llarga entrevista la seva vivència personal com a refugiada a França, recentment acabada la Guerra Civil espanyola.
Amb 18 anys, la Teresa prengué el camí de l’exili amb la seva família: pare, mare i germans. Passa pel camp de refugiats d’Argelers, on resten detinguts el seu pare i el seu germà gran. Ella, el germà petit i la seva mare, són traslladats a una població del centre de França, on estan un temps detinguts a un hospital, i tenen únicament 3 hores diàries per a poder passejar pels jardins del recinte. És a dir, salvant les distàncies històriques, eren refugiats com ho són en l’actualitat milers i milers de persones que lluiten per fugir de les guerres, de les dictadures i per intentar trobar un futur més esperançador per a elles i els seus fills i filles.
El filòsof espanyol Reyes Mate, acreditat científic dedicat a la dimensió política de la raó, la història, la religió i la memòria, explica que “la memòria veu quelcom que escapa a la història i a la ciència”. Això és justament el que va fer en primera persona Juvé, present en l’estrena del documental. La seva memòria dels fets viscuts en primera persona, les seves explicacions senzilles i emotives, ens transporten a uns fets de fa 78 anys -un sospir en la història- i ultrapassen els relats historiogràfics de multituds de llibres i realitzacions de tot tipus al respecte. Aquestes vivències expressades directament, cal conèixer-les i, sens dubte, respectar-les. Aquesta memòria oral també és cultura popular.
Els exiliats republicans també eren refugiats. Molts d’ells van lluitar a la resistència francesa contra el nazisme, com la mateixa Juvé, que va obtenir el grau de capità. D’altres van lluitar directament en l’exèrcit francès contra la invasió alemanya, on varen tenir un paper destacat en l’alliberament de París com a integrants de la columna del general Leclerc.
Republicans espanyols, molts d’ells catalans, van passar de la condició de refugiats a ser reconeguts per la ciutadania francesa. Si bé en un principi havien estat rebutjats, el poble francès va haver de reconèixer que eren lluitadors per les llibertats i que els havien de permetre integrar-se en un nou país, lluny de les seves llars. Finalment totes aquelles persones es van guanyar el respecte.
El documental i el posterior col·loqui que desenvoluparen la Teresa Juvé, en Salem Zenia, refugiat amazic argelià, i una representant de la xarxa Asil.cat, enllaça amb l’actualitat colpidora dels refugiats que arriben a les nostres costes, a les nostres ciutats. Sovint no acceptem aquestes persones per por, per missatges rebuts des de col·lectius xenòfobs o de polítics que veuen una oportunitat per influir i manipular a moltes persones en benefici propi. També sentim recança en acceptar persones d’altres cultures o per altres circumstàncies poc reflexionades, sovint paral·leles a la desinformació.
Doncs bé, hem de superar aquestes dinàmiques. El fenomen dels refugiats ha arribat per restar entre nosaltres. El món no és el de fa 100, 200 o més anys. Les matèries primeres són explotades, de manera principal, per les societats més desenvolupades econòmicament, com ara les nostres. Volem aquests recursos, però no volem a les persones que estan al seu costat, i que per diverses raons no gaudeixen d’aquests patrimonis.
Cada cop més gent coneix altres realitats, indrets i oportunitats, formant-se una configuració més plena de la realitat. Així doncs, cal ser generosos i conèixer altres cultures amb respecte, tot valorant les oportunitats que ens donen les dinàmiques d’interculturalitat. Orgullosos, sí, de la nostra identitat, de les nostres manifestacions culturals de tot tipus, però respectuosos i inclusius amb altres elements culturals i altres identitats. La identitat personal pot ser perfectament conformada per la superposició de diverses identitats. No cal renunciar a res. Aquestes circumstàncies ens han d’enriquir i ens propiciaran una convivència molt més adient, tot ajudant a un desenvolupament cultural compartit i, perquè no, econòmic per a tots.
Tot plegat no és fàcil, però no és impossible. Potenciem els valors de la solidaritat i de la cultura; compartim experiències. Al cap i a la fi, persones com la Teresa Juvé i molts més, també eren refugiats a l’exili. O molts i molts altres eren refugiats a l’exili interior. Tinguem memòria i desenvolupem, encara més, la voluntat de ser un país d’acollida, tant socialment com cultural. Ens hi juguem la mateixa essència de ser un poble culte i solidari.
