Vaig conèixer de prop l’Ernest i la seva família des de nen, i puc recordar que era una persona tenaç i aplicada en les seves actituds tant a l’escola com responsable quan venia a jugar a casa meva.
Ja adult, quan era a Barcelona, venia freqüentment a ONA a cercar llibres de la seva especialitat o d’altres. Va ser un client i amic de la llibreria que era en aquells anys de dictadura la presència i servei al públic de les publicacions catalanes de llibres i dics. Fonamentalment, la botiga, va ser l’aparador al carrer de les edicions discogràfiques de la nova cançó catalana que editava Edigsa. Lluch ho valorava i no deixava mai de ser un client fidel de l’establiment que subministrava només producció catalana. Quan va ser ministre, després de la transició política, no va deixar mai de venir quan era a Barcelona i fins a les vigílies del seu assassinat.
El record que alguns en tenim per haver estat d’alguna manera relacionats amb ell és excel·lent.
La seva mort va convulsionar la nostra societat i pels que el coneixíem des de sempre va ser un trauma que encara és present en el nostre interior i ho serà per sempre. Un atemptat no té cap justificació sota cap ideologia que no sigui de política degenerada o malaltissa i obra sempre de gent que ha perdut tota sensibilitat humana. I sigui qui sigui la víctima és condemnable i traumàtica per tothom i més pels que el coneixíem de tota la vida.
Ara bé el que jo no estaria d’acord en aquest cas i en d’altres és el de decidir posar-lo com a model. Perquè una cosa és el tràgic final, totalment rebutjable sense pal•·iatius, i l’altre és que alguna acció de la persona que s’homenatja fa dubtós l’enaltiment històric de l’amic i polític.
Escric això perquè llegeixo i sento contínuament que es vol donar el seu nom a una estació del metro de Barcelona i penso que barregen coses diferents, una cosa és la nostra rebel•lió davant el seu assassinat, però que no esborra algunes actituds polítiques de Lluch, que des de la catalanitat no es poden celebrar, ni commemorar, ni fer-ne una memòria perenne. La sensibilitat catalana no pot presentar com exemple, per bon amic que sigui, una deficiència política que cal denunciar, i em refereixo a que a les “Cortes Españolas” Lluch votés a favor de la LOAPA, una llei anticatalana derivada del cop d’estat del Tejero i altres. I sorprèn que a més ho fes contra la opinió del seu Cap, l’honorable Joan Raventós. La tristesa pel seu assassinat no és suficient per permetre l’enaltiment públic, quan es vol donar com a reconeixement, el nom a una estació de tren. Per tant no barregem coses. Pel fet de ser assassinat no dona peu a presentar-lo com a model als catalans. Qui promou aquesta idea no té les coses clares o ens endossa una decisió partidista.
