La campanya institucional que sobre la base del lema “Som-hi!” pretén explicar les accions del govern de la Generalitat, acaba de posar a les pantalles de la televisió autonòmica un espot que, amb una gran agilitat i força mitjans, es limita a mostrar-nos que l’executiu també té entre els seus plans una actuació dirigida a la cultura popular. L’anunci ha estat ben acollit entre els diversos sectors, especialment en els de les manifestacions folklòriques que l’anunci mostra als televidents. L’opinió generalitzada en el sector es concreta en que potser es tracta d’un canvi d’actitud que podria facilitar una sortida de l’aïllament. Veure’s a la televisió, encara que sigui d’una manera genèrica, és un clam de les associacions que, malgrat promoure esdeveniments que generen multitudinàries participacions, no veuen reflectida la seva activitat en els mitjans de comunicació.
Cal considerar aquest “Som-hi!” com un pas endavant. Ja sabem que es tracta d’una campanya institucional, on fins i tot es globalitza el concepte de “cultura popular” a partir d’unes imatges que només són una part. Potser caldria explicar que la cultura popular va més enllà de les festes tradicionals al carrer, que són cultura popular manifestacions folklòriques com els castellers, els sardanistes, els bastoners, els esbarts, els geganters, els cercaviles… -que surten a l’espot- i molts altres aspectes del nostre folklore, també dit cultura tradicional. La cultura popular, que és molt més àmplia, ha estat durant la història la principal organitzadora de la quasi absoluta majoria de les festes tradicionals i de les festes majors… Però també ha estat i és qui més concerts musicals promou, qui com ningú impulsa el cant coral, qui més conferències programa, qui posa més obres de teatre en escena, qui provoca més debats sobre els temes que preocupen a la gent, qui dóna més ocupació al temps lliure de la gent jove i de la gent gran, qui manté més espais de convivència cívica i més infraestructures culturals.
Això en temps present, perquè si ens posem a parlar del passat descobrirem l’enorme tasca desenvolupada pels milers d’associacions de la cultura popular en la lluita contra l’analfabetisme, en la universalització de l’ensenyament, en la creació de cooperatives i mutualitats, caixes d’estalvi i societats de socors mutu… La cultura popular ha estat durant quasi dos segles la universitat del poble i en les darreres set dècades va ser l’espai de llibertat que possibilità que la cultura catalana sobrevisqués la dictadura, va ser l’escola de formació de la gran majoria de dirigents de la democràcia i encara ara, quan fa tres dècades que gaudim de la llibertat, aquesta extensa societat civil que integren milers i milers d’associacions ressorgeix com el contrapès a un excessiu protagonisme de les administracions públiques sovint obsessionades en el control d’una cultura, que també ha incidit decididament en el pensament popular, fent-lo lliure i progressista.
És per tot plegat que, en fer l’elogi d’un espot que ha obert a la cultura popular la finestra màgica de la televisió, ens preguntem si no calen noves accions que facin una justa divulgació dels aspectes que han estat oblidats.
