Planament puc dir que el meu barri és un lloc, un espai, un territori, on la transformació, experimentada durant aquests darrers quaranta anys es mostra força palesa, molt important.
Ja en una ocasió, amb motiu de la Festa Major, se’m demanà un article en què, evidentment, parlés del barri. Avui, doncs, reblaré el clau —si se’m permet l’expressió— de coses que hi vaig comentar, intentant, però, no deixar-me portar per l’autocomplaença del que creu que ha posat un insignificant gra de sorra en la creació d’aquest petit racó de món, dins de la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat.
Fa molt temps enrere vaig conèixer Bellvitge —l’ermita— i els seus camps; devia ser cap als anys 1962-63; jo era ciclista de l’Agrupació Ciclista Collblanc i hi anàrem a portar un banderí de l’entitat, agraint que no hi haguessin hagut accidents greus durant la temporada de competició. Una mica més tard, hi vingué a viure una part de la meva família als primers blocs de pisos i, posteriorment, vaig entrar al pis on des d’aleshores hem viscut i hi he tingut fills, és a dir, hem creat una família arrelant-hi. Era l’any 1969. Per tant, hem assistit, i d’alguna manera contribuït, a la transformació positiva d’aquell paratge, força desolat i descoratjador, en l’actual barri de Bellvitge.
La veritat és que els primers temps encara passàvem una bona part de la nostra vida als barris de procedència, les compres, el cinema i tantes coses més. Tot i així, puc recordar la peripècia viscuda i per descomptat el canvi i la consolidació d’aquest enorme espai, on avui hom es pot sentir prou bé per a viure-hi. Veritablement, es fa costerut no tenir en aquests moments un sentiment d’autosatisfacció, tot i que el mèrit és sens dubte d’un grapat de dones i homes —dels quals no dic els noms pel temor de deixar-me’n cap, i, en no ser un historiador, de no saber ser prou estadístic i rigorós, perquè, ben segur, la meva peripècia vital només és una mínima part de la història d’aquest indret.
És clar, també segurament hi ha visions, opinions i vivències que poden diferir, depenent de la part del barri on fem vida. Pensem que, en algun moment, hi vam viure a l’entorn de trenta mil persones, encara que sembla que avui el cens ha baixat, probablement com a conseqüència que els que hi vam venir joves ens hem fet grans i hi ha persones que tornen totalment o parcialment al lloc d’origen: Andalusia, Múrcia, Galícia, Extremadura, etc. Aquest fet ha anat donant pas a un canvi de paisatge humà —la nova immigració— aquests darrers anys força notable.
A nosaltres, ens tocà la part més pròxima a l’Hospital de Bellvitge, el qual en un principi no existia. Davant nostre tot eren camps, conreats pels pagesos que és resistien a deixar el tros, i on encara fórem a temps de comprar bledes, carxofes, enciams i, en alguna masia propera, tomàquets, pebrots i altres coses. Teníem també just a tocar la fàbrica on es construïen les parts prefabricades que constituïen les parets dels blocs de les cases, amb el soroll i la pols afegits —avui s’hi ubica un complet poliesportiu, piscines incloses—. Per tant, tot una mica rural i molt modest, com la majoria de persones que hi vam venir a espetegar. Persones de tot arreu que ens aplegàrem en aquest lloc, que —en el nostre cas, i com diria l’amic Ignasi Riera— férem el viatge iniciàtic del centre a la perifèria; és a dir, des de la gran urbs a la rodalia. Serveis gairebé nuls, comunicació mínima amb el centre del poble i amb Barcelona, i sobretot lluita social des de diversos àmbits.
Evidentment, la qüestió primordial era la social, les condicions de vida, l’educació, la cultura, la sanitat i també el lleure per a infants i adults, així com l’espiritual, etc. Anàvem penjats a l’espatlla de persones que, amb voluntarisme, tiraven endavant reivindicacions i aconseguiren coses de què avui gaudim. Persones que no sé si hem reconegut tal com es mereixen. Tot just veig la figura d’aquell home, andalús, anant amb la seva moto a donar classes de català a la gent. Encara n’hi ha d’aquestes persones empenyent el carretó, muntats en la il·lusió de fer coses per al barri.
Persistència, tossuderia i empenta de les persones que formaven l’Associació de Veïns, que donaren pas a l’aturada de construcció de més edificis en un procés d’edificació exageradament —avui es pot dir— especulatiu, brutal; un primer Casal Cultural, el Club Infantil i Juvenil (que va néixer força a contracorrent) i el repic de cassoles reclamant serveis de tota mena, que, a poc a poc s’aconseguiren, sobretot en arribar la transició i els ajuntaments democràtics.
Podria comentar una multitud d’anècdotes viscudes de molt a prop. Ho resumiria així. No fa gaire temps, en el transcurs d’una entrevista em preguntaren: com podia ser que sent una persona coneguda visqués a Bellvitge? Vaig contestar com és de relatiu això de ser conegut, però que al barri, tot i el que ha canviat el paisatge humà, m’hi sento bé: probablement continuo tenint aquell esperit, aquell sentiment de pertinença al barri. M’agrada la salutació amb la gent —el bon dia—, les botigues, l’estanc, el quiosc o el forn em fa sentir en un ambient com de poble: prendre un cafè observant les persones i el seu tràfec canviant de colors i vestit.
He vist construir i he utilitzat hospitals i ambulatoris. He passat de viure en el clàssic barri suburbi, on semblava que podia passar qualsevol cosa, ajudat —en part— per la fama del film que per aquí es rodà Perros callejeros i el ‘Torete’. Crec que la pel·lícula feia referència a la vida de Juan José Moreno Cuenca, amb la qual es creà tota una llegenda, marcada en part per un món paral·lel, tal vegada fosc i amagat, però que no era el que realment es vivia majoritàriament. Amb totes les restriccions pròpies de l’època era un barri eminentment obrer —mot ara gairebé desaparegut— amb joves i gent gran, amb enormes dèficits culturals, però amb un encomiàstic sentit comú, una ‘mundologia’, una consciència, que no sé si és la que avui més impera. Hem passat de viure en un lloc que no era gens estimulant a viure envoltats d’un parc, amb zones esportives, piscines, serveis —sempre amb possibilitat de millora—, però que avui cobreixen força les necessitats de la gent que hi vivim. Considerant, però, que les necessitats canvien, depenent de les èpoques.
Es podria fer un catàleg de coses ‘aconseguides’ pels homes i les dones que vingueren des del principi, però la conseqüència d’equilibris ha fet de Bellvitge un lloc habitable, d’orografia plana, amable, que convida a caminar-hi i on la gent que hi vivim de tota la vida i ens hi hem fet grans. Francament, ens hi trobem bé.
