Primer. “No és el poble el que fa una pràctica, si no la pràctica la que fa al poble” Aquests dies s’ha presentat “Joc, espai i xarxa”, una iniciativa d’Això és com tot. El projecte estudia el joc de pilota valenciana a la Ribera Alta i una de les conclusions a què arriba és que als vilatans no els interessa tant l’activitat esportiva que s’hi realitza, sinó el propi joc, les xarxes socials i les «comunitats d’afectes» que el mantenen viu i els espais que els obrin a «allò altre» que comparteixen i que els és comú.
Segon. Dels Tonis a l’Ecomuseu del Blat. Recerca i activació del patrimoni rural a Osona: el 1982 els Tonis de Taradell decidiren revitalitzar la festa de Sant Antoni i, una vegada consolidada, el 1995 van dibuixar un pla estratègic per conceptualitzar una idea que depassava el seu àmbit d’actuació: el 2000 es gestava la idea d’un Ecomuseu del Blat que partia de l’estudi i conservació in situ del patrimoni rural amb l’objectiu de donar elements per interpretar l’evolució del paisatge rural, les activitats agràries i la forma de vida de la pagesia, aportant perspectives de futur a les activitats agropecuàries mitjançant accions de custòdia dels paisatges agrícoles. La creació d’una xarxa de patrimoni rural vetlla per les col·leccions d’objectes, els edificis i els espais relacionats amb l’agricultura, la ramaderia i la vida a pagès, per estudiar-los i activar-los i no defuig esdevenir un element d’atracció del turisme cultural de proximitat tot reivindicant el patrimoni agrari de la comarca.
Tercer. Demolir el Liceu, és la proposta que formula Jaron Rowan en un assaig molt recomanable (Cultura libre de Estado). Rowan argumenta que el teatre de la Rambla barcelonina és un dispositiu dissenyat per produir un accés desigual a la cultura. Els materials amb què està construït, l’opulència decorativa o l’accessibilitat no són innocus: la història de la institució es materialitza en les seves estructures i en els hàbits que produeix i condiciona, la manera com vesteixen les persones que atenen els espectadors o la copa de cava que se serveix a l’entreacte. Una cultura democràtica i popular hauria de plantejar-se demolir aquest equipament per transformar-lo i intervenir no només en la programació sinó també en la seva estructura material o en els models de contractació, en el seu sistema de privilegis o en la disposició espacial.
Quart i cinquè. Cultura popular, sostenibilitat i economia local: l’Escola Folk del Pirineu i del Museu de la Pauma són dos exemples –remarcar que n’hi ha molts més em sembla sobrer- de propostes culturals de valor afegit. Folk a l’escola, una iniciativa de l’Escola Folk del Pirineu, ha arribat el 2016 a la 10a edició. L’Escola porta la música tradicional a més de 400 alumnes del Berguedà, la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. El valor de l’activitat, més enllà de la creació d’una petita indústria de la qual viuen un nombre important d’ensenyants especialitzats en la música i dansa tradicionals, rau en la creació de xarxes de convivència en petits nuclis rurals amb alts índex de despoblament. El Museu de la Pauma de Mas de Barberans, inaugurat el 2010, activa un patrimoni etnològic, l’artesania de la pauma i la cistelleria, per tal de fer-lo productiu al segle XXI. Activitats com la recerca, el programa pedagògic de transmissió de l’ofici, la creació de nous productes conjugant la tradició i la modernitat, les demostracions i fires artesanals el Museu participa i contribueix a diversificar el desenvolupament econòmic del poble i del territori amb nous filons d’ocupació, tot aprofitant de manera sostenible les tradicions culturals i l’entorn geogràfic.
Sisè. Una proposta de debat. Els cinc exemples anteriors són mostra d’una cultura popular vinculada a valors socials, culturals i de proximitat i em serveixen per plantejar que considero necessari un debat sobre què és (i què no és) cultura popular. Pier Paolo Passolini apuntava als anys 60 que emergia una cultura popular assimilada als objectes de consum cultural destinats a les masses amb l’objectiu de destruir la cultura de les classes populars i produir una contrarrevolució conservadora. Paradoxalment, allò que el feixisme no aconseguí s’esdevingué, uns anys més tard, amb l’adveniment de la massificació del consum. Hi ha molts models de cultura. I moltes «cultures populars». La reflexió no és neutra.
Hi ha també una cultura popular que ha esdevingut obedient a les lògiques de cooperació amb el poder que s’articulen mitjançant la suplència cívica, la cohesió i integració social i d’altres conceptualitzacions inherents als discursos institucionals. Hi ha una altra cultura, anomenada també popular, que alimenta un (fals) debat entre contemporaneïtat i tradició. També hi ha qui entén la cultura popular com un «espectacle» de consum i en prioritza la promoció a través d’agents (empreses de representació) que intermedien entre el «producte» i els seus actors. Hi ha qui entén la cultura popular com un «aparador» identitari. Hi ha una cultura popular «patrimonialitzada» a través de polítiques d’apropiació que intervenen decisivament en la decisió d’allò que és (i que no és) patrimoni i en controlen l’accés i els recursos. Hi ha una cultura popular entesa com a bé comú, com a procés en constant transformació que reflecteix les dinàmiques socials, el resultat del qual no ha de ser necessàriament una obra o un producte mercantil. Etcètera.
Construïm un nou país? Sí. Amb quina cultura?
