Liquidar l’associacionisme no lucratiu per la via impositiva, potenciar institucionalment el voluntariat o incentivar la dependència del mecenatge potser forma part del paquet pel qual l’Obra social de “la Caixa”, la fundació REPSOL, l’esport professional o la Fundació Damm esdevindran els nous gestors de la societat civil. En l’ofec a l’associacionisme no tota la culpa és de Madrid ni de l’Agència Tributària.
1-. La reforma fiscal que l’Estat espanyol va aprovar a finals de 2014 ha generat preocupació i una certa disposició al debat en el món associatiu que em sembla interessant incentivar. Tot i ser conscient que el format de l’article obliga a una excessiva (i a vegades injusta) simplificació m’agradaria apuntar algunes reflexions i elements per a un debat sobre cultura i associacionisme.
2-. Jaume Pieres publicava a Tornaveu un interessant article: Impost Associat: ara som “empresa”? on es feia preguntes intel·ligents i parlava del control i fiscalització del sector associatiu a Catalunya. Manuel Delgado ho diu així: “Els perills que la festa representa per a les nocions modernes del control estatal sobre l’espai i el temps públic, així com el paper estratègic que desenvolupen els mecanismes festius per a la generació i enfortiment de sentiments de vinculació i per a l’estructuració d’una consciència sòlida de la pròpia identitat, fa que les administracions públiques hagin demostrat un interès creixent per les institucions festives de la cultura, generalment en un sentit que és alhora fiscalitzador i parasitari”.
3-. Inicialment la reforma fiscal de Montoro obligava totes les entitats sense finalitat de lucre a presentar l’Impost sobre Societats. Posteriorment el Ministre ha modificat l’abast de la reforma de manera que és obligada la presentació de l’Impost sobre Societats per a les associacions amb ingressos superiors a 50.000€. Ara bé, les associacions sense finalitat de lucre (sigui quin sigui el seu pressupost) també tenen obligació de presentar l’Impost sobre Societats a partir del primer euro que facturin (prestació de serveis, merxandatge, etc) encara que reinverteixin el 100% dels beneficis en les seves activitats socials. I aquesta obligació no ha estat una novetat: la normativa fiscal de 2004 ja ho preveia.
4-. Les institucions incentiven un associacionisme excessiu. En un article, de molt recomanable lectura, publicat a Canemàs. Revista de pensament associatiu, núm 07, Àngel Vallverdú i Daniel Vilarrúbias posen l’exemple del ball de bastons de Santa Maria d’Oló constituït en associació el 2013-2014 “quan portava més de cent anys actiu sense haver tingut aquesta necessitat de gestió. Perquè sense els papers i la forma organitzativa d’una associació no hi ha suport públic” i identifiquen de manera crítica que “per reivindicar-se davant de la classe política, els nous actors del panorama ludicofestiu català han creat una sèrie d’institucions per a vehicular l’obtenció de recursos des de l’Administració pública”. Coincideixo plenament amb aquesta reflexió.
5-. És evident que en l’ofec del món associatiu hi intervenen molts factors. Un d’aquests factors és la debilitat ideològica, que prové, al meu entendre, d’una excessiva “folklorització” i “espectacularització” de l’activitat festiva (i de la cultura en general), de la dependència d’un finançament (públic i privat) que condiciona i interfereix en el desenvolupament de l’activitat, així com de la ineficiència dels dirigents institucionals de la cultura, més interessats a confondre cultura amb polítiques culturals que en crear una veritable estructura d’Estat a l’entorn del fet cultural.
6-. Torno a coincidir amb Jaume Pieres: “Els del fet activista, voluntari, associatiu som els que gestionem més bé, amb més cura i més econòmicament els recursos”. Afegeixo, però, una puntualització: no hem d’amagar que no sempre tot és clar i net. I que entre nosaltres també hi tenim “associacions sinònim de lucre” (manllevo la terminologia a un amic, expert en la matèria).
7-. Posar en valor una cultura popular que no sigui recreació folklòrica ni espectacle, sinó gestió participativa d’un bé comunal i preservació d’un corpus de coneixements tradicionals és entrar a fons en un debat que és ideològic i polític sobre models culturals. Jo detecto com a amenaça a aquesta cultura comunal i participada l’acció d’empreses, col·lectius i institucions que pretenen apropiar-se’n a través de diferents estratègies de privatització i intervenció. La patrimonialització, la folklorització, la institucionalització, la professionalització o la gestió cultural són algunes d’aquestes estratègies. Insisteixo: en l’ofec a l’associacionisme no tota la culpa és de Madrid ni de l’Agència Tributària.
5
3
