No banalitzem el patrimoni

Aquest article vol aprofundir algunes reflexions a partir de l’editorial El patrimoni cultural immaterial, un concepte de moda? del Tornaveu del passat 5 de novembre. Un editorial que ofereix propostes interessants no només perquè reivindica el patrimoni cultural immaterial (PCI d’ara endavant), sinó perquè responsabilitza les comunitats en la tasca de «generar processos sinèrgics, de col·laboració, que garanteixin la pervivència i el desenvolupament del nostre PCI». Em sembla oportú, tot subscrivint els continguts de l’editorial, exposar la necessitat que serà impossible assumir els reptes que s’hi plantegen si no es fa des de la responsabilitat i la competència. I argumentar al mateix temps que la Patum infantil o els valors participatius del món casteller són més rellevants per a la Patum o pels castells que el reconeixement de la UNESCO. Algunes reflexions:

1. De què parlem quan parlem de PCI?

a. Complexitat. Quan parlem de PCI no parlem només de productes (o objectes) culturals sinó dels processos i coneixements associats a aquests productes. La justícia de pau, la subhasta cantada de peix a Montgat o els usos tradicionals de la muntanya (per citar només tres exemples) són PCI.

b. La mateixa noció de PCI es troba sotmesa a discussió crítica i qüestionada en l’àmbit acadèmic.

c. Vegi’s el dossier El Patrimoni Immaterial a debat publicat al número 39 de la Revista d’Etnologia de Catalunya, d’obligada lectura per a tothom que tingui interès en la matèria, i el Manifest del grup Patrimoni Immaterial i Conflicte de l’ICA

2. Responsabilitat. A Catalunya tenim un programa de recerca governamental de referència, l’Inventari del Patrimoni Etnològic, operatiu des de 1994. Es tracta d’un programa que promou la identificació, la revalorització o la gestió del patrimoni immaterial i etnològic i que, al mateix temps, orienta la recerca amb una clara voluntat de retorn a la comunitat en la qual s’origina, cosa que implica la cooperació i el treball en xarxa amb les entitats que treballen en els àmbits de la recerca i la dinamització sociocultural. No té sentit que des de l’associacionisme s’emprenguin actuacions al marge d’aquest programa de recerca aplicada ni al marge de l’Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial.

a. Empoderament. Si l’associacionisme cultural vol participar en aquest debat, necessita formar-se i demostrar capacitats suficients. No tota aportació (per més benintencionada que sigui) és vàlida.

3. La noció de PCI ha incidit en la dimensió social, política i econòmica del patrimoni: la intervenció pública o les apropiacions per part d’institucions polítiques, associatives i professionals no són accions neutres.

a. L’aparició d’estructures governamentals dedicades a la gestió del patrimoni transfereix al patrimoni (i com a tal s’hi inclouen els individus i col·lectius portadors del coneixement o la tradició) una càrrega política. Recordem, per exemple, que a Catalunya el procediment per a l’elaboració de candidatures de béns del patrimoni cultural per a la seva inscripció en la Llista del patrimoni mundial està regulat pel Decret 186/2013 i que són els governs a través dels seus Consells de Ministres (la UNESCO és una organització d’Estats) els que resolen les candidatures i inscriuen elements a les llistes.

b. Volem ciutats-museu? La necessitat de dotar-nos d’identitats coincideix sovint amb la demanda del turisme cultural d’experiències i coneixements «immaterials» amb la conseqüent turistització dels elements patrimonials. Aquesta voluntat de convertir-ho tot en turístic (per exemple: portar visitants a les nostres festes) és, potser, una de les majors amenaces (o reptes, que en diuen alguns) per a la preservació del patrimoni atès que modifica els patrons de participació i altera de manera substancial la relació dels habitants amb els objectes.

4. «El Pleno del Senado ha aprobado por unanimidad una moción presentada por el grupo parlamentario popular por la que se insta al Gobierno a que defienda ante la Unesco la inclusión de la Semana Santa española en la lista del Patrimonio Cultural Inmaterial de la Humanidad [Europa Press, 25/03/2015]». La Llei estatal 10/2015 per a la salvaguarda del PCI empara una visió homogeneïtzadora del PCI criticada per instàncies acadèmiques. L’antropòloga Gema Carrera Díaz afirma: «Un recuperado y renovado nacionalismo español intenta imponerse utilizando como coartada un texto jurídico internacional que, frente a estas intenciones de homogeneización, defiende precisamente la diversidad cultural y la pluralidad» [Gema Carrera Díaz, La Ley 10/2015 para la Salvaguarda del PCI (2013-2014): ¿patrimonio inmaterial o nacionalismo de Estado?]

a. Em sembla evident que una Setmana Santa «espanyola» és una etiqueta tan criticable com ho seria una Setmana Santa «catalana».

5. Identificar de manera acrítica «festa» i «associacionisme» a PCI és un error. Tinc també la sospita que des del sector associatiu parlem amb excessiva facilitat de «festa», de «cultura», de «popular» o de «catalana» (Deixem el debat sobre la «tradició» per un altre dia).

a. Oblidem que els conceptes són construccions que tenen a veure amb una visió (ideologia) del món. Ens cal reflexionar-hi més.

b. Una altra manera de pensar la festa: el reobert Museu Etnològic de Barcelona(el MEB; visiteu-lo, que val la pena!) ens explica la festa a través d’un vestit dels diables de Reus que està a tocar d’un expenedor de refrescos, una bandera de l’Arc de Sant Martí (la bandera de la llibertat que ha estat utilitzada com símbol de l’orgull gai i lèsbic), un capgròs fet per la casa El Ingenio que representa una dona gitana, una coetera de la Pirotècnia Espinós i un estendard d’una societat coral. Tots aquests elements (i tants d’altres) són representatius de la festa catalana. [Vegeu una explicació detallada del MEB al capítol 224 de Gaudeix la festa]

c. Més encara: hi ha algú que rebati que la celebració, a Barcelona, de l’any xinès és un acte de cultura popular eminentment «catalana»? «Els nostres estudiants són fills d’immigrants. Els pares els porten els caps de setmana perquè els ensenyem escriptura xinesa, història i costums», explica Zhang Wei Ye, directora de l’escola xinesa Bingdung, mentre observa amb atenció una vintena de les seves alumnes que celebren l’any nou xinès amb ventalls vermells i grocs. [El País, 21/02/2015]

d. Ens cal afirmar el valor de l’associacionisme, però aquesta afirmació no ha de privar-nos de la necessitat de reflexionar-hi críticament. Recorro (una vegada més) a la valentia de la visió crítica del món associatiu català d’ÀngelVallverdú i Daniel Vilarrúbies: «ens trobem en un temps d’extrems contraposats en què penjant-se l’etiqueta tradicional i popular sovint ha passat bou per bèstia grossa i s’ha legitimat qualsevol producte un cop s’hagi posat sota aquest paraigua meravellós: gegants, danses i imatgeria festiva infecta i fets de qualsevol manera han depauperat el panorama festiu català en uns atacs d’ignorància creativa sense precedents, tot amb el beneplàcit, per no dir complicitat, d’allò que certes èlits il·lustrades han anomenat teixit associatiu, revestint d’atributs (de vegades sobrehumans) el poble ras que ho porta a terme i trobant valors transcendentals on no n’hi ha». Aprofito per recomanar (també una vegada més) aquest article publicat a la revista Canemàs 07.

6. UNESCO? Patum infantil i valors castellers. Acabo amb una reflexió que manllevo del text que Jordi Cabré em va demanar per al llibre El canvi cultural a Catalunya: «La Patum (l’any 2005) i els castells (2010) formen part de la llista de la UNESCO Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. El turista, el polític i el gestor patrimonial fan col·lecció de trofeus però la Patum seguiria sent Patum sense distincions de la UNESCO. I, en canvi, perdria valor sense la tasca desenvolupada per vestidors de plens com Ramon Sobrevias, sense les músiques de Ricard Cuadra o sense Sergi Montaner, Teti, i els membres de la Patum Infantil, hereus de la feina iniciada cap el 1952 al barri de Pinsania per Joan Rafart, Lluís Ferrer i Pere Camps.

Seguint la mateixa línia argumental, el valor dels castells rau en la força dels 12.000 castellers que integren les 67 colles (i les 21 colles aspirants) que formen la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (dades de 2014) i comparteixen els valors d’un model associatiu participatiu i democràtic que fomenta un «tipus de lleure no consumista, comú a les manifestacions de cultura popular d’arrel tradicional de Catalunya» [Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, 2012: Els valors socials del fet casteller]».

Comentaris

oriol cendra novembre 21, 2015 | 12:41

A l'article "El patrimoni cultural immaterial, un concepte de moda?", un tal Roger fa un comentari (datat el dia 20) que em sembla molt pertinent també per a aquest article. El comentari fa referència a l'error que deriva de separar patrimoni etnològic de patrimoni immaterial. Un error que indueix a confusió. I afegeix una reivindicació de "la feina feta durant més de 20 anys per entitats d'arreu de Catalunya en el marc de l'Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC), de les convocatòries de recerca de l'Institut Ramon Muntaner, i de les altres línies de finançament provinents de les institucions públiques. Durant tot aquest temps s'han identificat milers d'elements immaterials del nostre patrimoni etnològic, que han estat dinamitzats per aquestes i altres entitats, així com també per molts experts a títol individual. O és que el Museu Etnològic del Montseny no ha contribuït a dinamitzar el patrimoni immaterial del massís, en connexió amb la comunitat, a partir de la seva recerca IPEC?"

Respon

No banalitzem el patrimoni

Nou comentari Cancel·la les respostes