La Via Catalana per la independència manifestada als camins de Catalunya al llarg de quatre-cents mil metres el dia 11 de setembre del 2013 a les 17 hores 14 minuts és el fet polític més important de la dècada a Catalunya i a Espanya. Aquesta cadena humana és també una de les més notables concentracions de persones que proclamen des de l’amistat, la festa i el civisme una voluntat política a la recent vida europea. T’hi posis com t’hi posis hi havia moltíssima gent que volia clarament una cosa: la independència de Catalunya. La facilitat o la dificultat d’obtenir-la està en funció del nombre sempre creixent de persones unides en l’amistat i de la nitidesa amb què afirmen la seva voluntat.
A tothom que es diu polític, li cal viure al servei del seu poble. La gentada manifestada el proppassat 11 de setembre és la majoria del país, la seva majoria política. Hom podria pensar que han augmentat les nostres possibilitats, convé sovint demanar però: possibilitats exactament de què, possibilitats de qui? L’escenografia sobre el que podem és certament, sovint, molt ingènua, les maniobres, però, dels qui s’espanten d’aquestes possibilitats i volen frenar-les, refredar-les, marejar-les són francament indecents. La veu que s’ha manifestat és sagrada, tan senzill com això. O què és el que de veritat hom diu quan hom parla de voluntat popular? Només existeix quan tria llistes? Si hi ha dubtes de les seves dimensions el remei és ben fàcil: una consulta o referèndum sobre la independència.
Com a resposta a aquesta possible ingenuïtat ara assistim a un festival de la indecència política i mediàtica, molt poca gent des de posicions privilegiades es dedica a confondre, dilatar, tergiversar, invertir prioritats, desequilibrar les aparences mitjançant una repetida dansa d’opinadors mediàtics. Un bon grup dels quals els podríem anomenar ‘godofreds’. Godofreds és un compost del nom de l’empresa que els lloga i freds per la tasca que han triat: refredar el país amb glaçons diversos. El que es vol que es vagi imposant són els criteris oligàrquics de la minoria extractiva que manté el país en la captivitat, en benefici d’ells mateixos a través de monopolis de l’edició i de la informació, i d’altres. La naturalesa d’aquesta indecència convindria que fos judicada a la llum de la voluntat popular expressada en la via catalana.
Contra Ingenuïtat cal Maduresa, contra Indecència cal Dignitat. El nostre esforç, el de tothom, des de la professió, la vida familiar, el lleure, l’estudi, el servei constant i l’enfortiment del caràcter és un esforç al servei del país, un esforç per assolir a la vegada la maduresa i la dignitat.
