Des de Bloomington, estat d’Indiana, EUA, he seguit reportatges dels esdeveniments de la diada d’enguany. Llegeixo sovint articles i els titulars de l’Ara i del Punt-Avui que trobo a la xarxa i, doncs, estava al corrent del caire independentista que la manifestació de la diada nacional prendria aquest any. Vaig parar un cert esment a les reaccions del polítics, principalment la del President de la Generalitat, que penso que evidencia que el geni dels representants escollits pel poble consisteix a córrer i posar-se davant quan una força multitudinària avança amb una direcció decidida. Sembla que ha estat el cas del senyor Mas amb el seu justament celebrat discurs del dia següent al Fòrum Nueva Economía a Madrid.
Uns dies abans de l’Onze vaig rebre del meu amic Màrius Cucurny, de California, un enllaç electrònic que em va permetre adherir-me al moviment popular: diadavirtual.catalansalmon.com i vaig entrar el meu nom amb alacritat per tal de poder assistir virtualment a la manifestació.
Havent declarat la meva residència, la pantalla es va transformar en un mapa del món emplenat de petites estelades a tots els continents. La cosa feia un efecte curiós. D’una banda, veure tantes adhesions de tants racons de món donava una sensació d’eufòria. De l’altra, feia una mica de basarda veure, si és que el mapamundi estelat no mentia, la diàspora de catalans pel món (si bé, és clar, no tots els adherents havien de ser necessàriament catalans) i la globalització a què hem arribat.
L’endemà vaig passar un vídeo de la demostració als catorze estudiants que tinc apuntats a la classe de català que dono i els vaig dir que feien bé d’estudiar la llengua catalana atès que, en ser el nostre país independent, el món necessitarà molts més traductors i intèrprets de català. Em van mirar indecisos de si jo feia broma o parlava seriosament.
Però l’efecte que jo he sentit després de la gran manifestació ha estat un altre. La gent que es topa amb mi per primer cop als EUA, com que no poden identificar el meu accent en anglès, em demana d’on sóc. Quan els dic que sóc català puc llegir en els ulls de l’interlocutor la indecisió entre confessar que no tenen idea de què parlo (que és el cas més corrent) o fer veure que ho saben. Si em collen, els haig de dir que Catalunya és al nord-est de la Península Ibèrica (un altre cop cara d’estranyesa) i finalment els he de dir que l’estat que ens inclou és Espanya. No cal que ho admetin, ja veig que amb això es queden satisfets. Ara, però, havent sortit la notícia al New York Times i altres mitjans, ja m’he trobat amb un parell de persones que m’identifiquen com a català. Francament, respiro amb alleujat, perquè posar-se a resumir una història com la nostra en el curs d’una conversa intranscendent és una tasca, ho confesso, que depassa les meves forces. Amb la gran manifestació d’enguany he sentit amb esperança i agraïment que els catalans ens donaven ànims a mi i als altres desarrelats.
