Si l’anomenat procés català és on és, no és pas perquè els partits sobiranistes s’hi hagin posat al capdavant des del primer moment. Som on som perquè una part important de la societat civil catalana (alerta!, la de veritat, no l’entitat espanyolista), o sigui el poble català, o com a mínim la que se sent responsable del destí del seu país, van decidir dir prou el 2010, quan el Tribunal Constitucional va trepitjar amb el vistiplau de diversos partits polítics un Estatut ja minvat per un pacte PSOE-CiU. Quan més d’un milió de catalans van sortir al carrer ara fa poc més de quatre anys, van deixar clar que, per primera vegada, prenien el control, i el missatge ja no era de protesta, sinó de sobirania. Som una nació. I les nacions no es poden construir sense la gent del carrer, sense la cultura, l’activisme, el voluntarisme i dedicació compromesa de milers i milers de ciutadans. Amb això en som referent.
Avui, a les portes d’unes eleccions municipals, no podem deixar aquest destí en mans dels polítics. El seu torn encara no ha arribat. Arribarà quan tinguem un estat i l’hàgim de construir democràticament, aleshores ells seran el vehicle. Però ara no podem deixar-los aquesta responsabilitat ni tot el pes, perquè una vegada més han demostrat que encara es mouen en els esquemes d’interessos de partit i no només de país, que també. Per tant, penso que és bo que els partits independentistes facin de les municipals un primer pas per a l’enfortiment institucional, però els ciutadans, i les entitats de la societat civil, no ens podem quedar a casa esperant que ells facin la feina (ai las!). Perquè no la faran. Necessiten rebre cada dia una empenta o una estirada d’orelles, que algú els recordi que sense poble no hi ha país. És l’hora del poble, encara. No és pas l’hora de la política. Ara deixem-los que juguin amb les seves municipals. Nosaltres ja hi anirem a votar, poble per poble, ciutat per ciutat.
Si els partits i líders polítics es perden en pactes de programa polític, punts en comú, cimeres i llistes unitàries o desunides, no avançarem. Qui té la força són els més de 2 milions de ciutadans que el dia 9 de novembre van anar a votar sense que els importés el més mínim l’amenaça de l’Estat i la Constitució espanyola. Això és el que fa que un país sigui fort i temut per un Estat, i no pas una reunió de cinc hores a Palau per pactar un punt en comú després de desenes d’hores de batusses i d’SMS entre líders polítics.
Certament, és important que el dia 27 de setembre, i també el 24 de maig, CiU, ERC i la CUP tinguin una majoria molt clara. Però més enllà de com es reparteixin ells els escons i regidors, cal que la majoria social sigui al carrer amatent, ferma i sense abaixar la guàrdia. El full de ruta cap a la independència es fa als despatxos, però sobretot al carrer. Que ningú no s’enganyi ni es dispersi en aquest sentit.
