És fàcil aclarir aquesta qüestió: Espanya és el nom de significació geogràfica amb el que fou coneguda durant segles la Península Ibèrica. Però, com es evident, aquesta denominació no pressuposava cap valoració política, era simplement com si algú digués: Vaig a l’Empordà o Vaig a la Vall de Camprodon. Qui això diu expressa només el desig de visitar un indret, un paratge, que només té una significació geogràfica.
Així fou a la Península Ibèrica, també coneguda com a Espanya fins a principis del segle XVIII, que és quan s’introduí el model francès d’un Estat centralitzat i uniformista que trencà amb una tradició de segles de signe confederal, és a dir, de diversos pobles que compartíem un rei que ho era després de jurar acatar i defensar, en el nostre cas, les Constitucions de Catalunya. S’imposà una estructura –un Estat- que es denominà Espanya, basat en l’afirmació que només hi havia un poble, una llengua i una cultura, la d’arrel castellana; naturalment, va créixer el conflicte entre aquell edifici polític i la realitat, que seguia essent diversa.
Ens fou imposat aquell nou Estat que es denominava Espanya el 1714, any en el que foren suprimides les Constitucions de Catalunya i fórem obligats per un Decret de Nova Planta (1716) a obeir les lleis que dictaven els que monopolitzarien aquell Estat espanyol des d’aleshores fins a dia d’avui. Sobre les circumstàncies polítiques i bèl•liques en què es desenvolupà la lluita dels catalans que s’oposaven a la dominació que preveien que es veurien sotmesos si guanyava Felip V s’han escrit nombroses obres per a explicar la història. Hi ha un llibre que ha esdevingut un clàssic sobre aquesta qüestió i segueix essent absolutament recomanable la seva lectura. Em refereixo a l’obra “L’Onze de Setembre” de Santiago Albertí (Albertí, Editor) que ha estat diverses vegades reeditat.
A partir d’aquells inicis del segle XVIII, el nou Estat que es denominava Espanya intentà esborrar la diversitat congènita de la Península Ibèrica i a través de centenars de disposicions i coaccions imposar la llengua castellana, la seva cultura i la seva tradició política, ara denominada espanyola, als altres pobles que naturalment, com el català es resistiren i es resisteixen a desaparèixer.
Aquest simple recordatori de com es produí aquell joc de mans que a Madrid es practicà a principis del segle XVIII i com segueixen explicant-lo cançonerament és la prova que no cal que esperem cap rectificació d’aquell abús comès tres segles enrere i que els nacionalistes espanyols expliquen com creuen que convé als seus interessos.
8
