Dimecres, 20 de setembre, al matí vaig a Barcelona per assistir a una reunió. Venint de l’estació de França em trobo la Via Laietana tallada. Van saltant les notícies i en acabar la reunió amb l’Enric Pujol tirem amunt cap a la Rambla de Catalunya on l’ambient està caldejat. Sense acomiadar-nos ens perdem entre la multitud. Molta gent, molt de jovent i també la iaia sense la qual no hi ha revolució, segons es coreja amb una gran dosi de simpatia, reconeixement i respecte. A la tarda, la cruïlla amb la Gran Via es va omplint. La gent plega de la feina i, amb estelada o sense, directe al gra. La concentració és molt densa i es fa difícil fer un pas. Es desplega una gran pancarta al terrat del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda: «Welcome to t’he Catalan Republic». Impressiona i molt, moltíssim. Tinc la sensació de viure un moment històric i, salvant les distàncies, m’imagino l’ambient i les emocions del 14 d’abril de 1931. Recordo que conservo una carta d’un xicot del meu poble que aleshores feia el servei militar a Barcelona, dirigida als seus amics. Darrerea nostre hi ha la Lloll Bertran i el Celdoni Fonoll. La meva filla i la Clara, la seva amiga, s’hi fan una foto. Xerrem. Amb el Celdoni parlem de llibres nostres, alguns dels seus d’ocells i el meu, a punt de sortir, de paisatges. El Celdoni em diu: no només es pot escriure de paisatges, també d’això que estem vivim.
Arribo a casa i transcric la part més important de la carta. Llegint-la, després de les hores viscudes a Barcelona, resulta molt emotiva. Llegint-la poso ànima a un document. Deu ser això el que li faltava a la carta: la interpretació emocional de la lectura, que avui puc fer amb molta més afinació. No és un document fred com molts altres: hi he retrobat l’ànima i el sentit. D’alguna manera és com un dels milers de WhastsApp que aquests dies ens colguen els mòbils i que desapareixeran ben aviat. La carta, però, té ja 86 anys. Res és igual però tot s’assembla. Llegint-la penso que ara falta rematar-ho i fer-ho bé, que cap veí s’atorgui drets de malbaratar —o arrabassar-nos en el futur— el guany que tenim a tocar dels dits. La transcric i ja està tot dit:
«Amics crec que estareu assabentats que està declarada la República. Hi ha hagut una gran manifestació a Barcelona. I que també hem estat quatre dies retinguts a la companyia armats amb les metralladores i sempre hem tingut els oficials al damunt, ja que alguns són molt monàrquics.
»El diumenge de les eleccions a tots els centres electorals estava ple de guàrdies i per la nit a la Rambla no és podia circular ni amunt ni avall perquè era el punt on donaven el resultat de les eleccions i en alguns punts ja hi havia banderes republicanes. I el dimecres estaven tots els carrers plens de gent i fins i tot les dones portaven banderes republicanes. A la matinada va vindre el coronel per dir-nos que oficialment a Espanya estava declarada la República i que cap soldat portés l’emblema de la corona de la monarquia. Per la tarda era una cosa gran la gent que hi havia al moll esperant als que tenien detinguts a Maó. Allà a les quatre vàrem anar alguns amics a la plaça de Sant Jaume on en Macià i altres que també l’acompanyaven donaven meravellosos discursos, sent aplaudits per la multitud de gent allí congregada».
