Catalunya no para de rebre greuges des de les altes institucions de l’Estat: el Tribunal Constitucional, el “Defensor del Pueblo”, el governador del Banc d’Espanya i gairebé tots els Ministeris sembla que tinguin com objectiu permanent anar retallant la nostra ja molt migrada autonomia.
Davant d’això Catalunya, fins ara, no ha sabut trobar una resposta eficaç que compti amb el suport majoritari de la població, i encara són molts els que creuen –o pretenen creure-, que els nostres problemes podrien resoldre’s amb una bona lectura de la Constitució del 1978, o amb una reforma constitucional. Malauradament ambdues coses són pur miratge.
Una bona lectura de la Constitució s’ha vingut intentant des de fa trenta anys i durant un període molt curt, que prengué fi el 23F, inclús va semblar que era una hipòtesi plausible. Però, des d’aleshores, ha anat quedant clar, cada vegada més clar, que refiar-se’n és beure a galet. En primer lloc perquè, si en un moment donat un Govern i una majoria a les Corts espanyoles volguessin fer-la, qualsevol canvi polític ho engegaria tot a rodar. En segon lloc perquè, encara que el text constitucional admeti en algunes qüestions interpretacions diverses, la bona lectura és, en general, una mica forçada. La lectura més plausible, la més ajustada a la lletra del text, no és precisament la que nosaltres necessitaríem. En tercer lloc, finalment, perquè qui a fi de comptes fa la lectura de la Constitució no és ni el Govern ni les Corts, sinó el tribunal creat ad hoc, és a dir, el Tribunal Constitucional, i, tal com l’article 159 de la Constitució en determina la composició, és evident que, en tot el que es refereix a la relació Catalunya-Espanya, aquest tribunal és a la vegada jutge i part i s’atindrà sempre a la lletra dels preceptes que ens són menys favorables. Mal ens pesi, la sentència del Tribunal sobre l’Estatut del 2006 correspon a una lectura centralista, però no arbitrària, que és sempre perfectament compatible amb la literalitat del text.
Admetent explícitament o tàcitament tot això alguns pretenen que la solució del problema és la reforma constitucional. Reformar la Constitució en allò que ens interessa no és un impossible metafísic, però políticament, -almenys durant els pròxims decennis-, és absolutament impracticable. Basta llegir l’article 168, que detalla el procediment de reforma, per veure que la reforma del Títol Preliminar, essencial en el nostre cas, requereix una majoria de dos terços al Congrés i al Senat en dues legislatures successives i després la majoria absoluta en un referèndum a tot l’Estat. Ambdues coses són impensables sense un acord ferm i sostingut en el temps del PP i del PSOE. És claríssim que aquest acord només podria produir-se per una reforma que anés contra nostre, mai per una reforma que ens afavorís.
Si les coses són així, ¿quin camí ens queda per mantenir la nostra identitat nacional i evitar la decadència econòmica que ens amenaça? El lector que respongui
