En la història recent de Catalunya s’han succeït uns quants episodis de reivindicació nacionalista organitzats directament per la societat civil –sense el suport directe dels partits polítics– que han evidenciat que el poble és ben viu i està disposat a defensar la seva dignitat col·lectiva. Entre aquests esdeveniments civicopolítics destaquen, evidentment, el primer referèndum per la Independència d’Arenys de Munt (13 de setembre de 2009), la primera onada de consultes sobiranistes a 167 pobles i ciutats de Catalunya (13 de desembre de 2009), la multitudinària manifestació de Barcelona en contra de la sentència del TC sobre el nou Estatut d’Autonomia (10 de juliol de 2010) i la consulta sobiranista de Barcelona (10 d’abril de 2011).
Els escèptics de mena i els enemics declarats de Catalunya rebaixen o neguen, respectivament, l’èxit innegable de totes aquestes mobilitzacions populars argumentant que, de moment, aquest suposat increment de l’independentisme a casa nostra no es va traduir en vots a les darreres eleccions autonòmiques i municipals, i tenen tota la raó del món, però miren cap a una altra banda quan se’ls recorda que, en només un parell anys, el sentiment independentista ha guanyat transversalitat generacional i ideològica i ha penetrat, fins i tot, en sectors de la societat catalana habitualment contraris a la qüestió, circumstància absolutament inimaginable cinc o deu anys enrere, de manera que l’assoliment d’una majoria social a favor de la consecució d’un Estat propi per a Catalunya ha deixat de ser, finalment, un somni impossible. Les darreres estadístiques del Centre d’Estudis d’Opinió, a més a més, afirmen que, en cas de fer-se ara mateix un referèndum vinculant sobre la independència, gairebé un 50% dels catalans triaria la butlleta afirmativa.
La prova clara que l’independentisme avança i continua reinventant-se i enfortint-se des de la societat civil és que el març passat va tenir lloc a Barcelona, justament, la culminació d’aquest procés de mobilitzacions civils amb la constitució oficial de l’Assemblea Nacional catalana (ANC), una organització de caràcter volgudament popular, unitari, plural i democràtic que, inspirada en la històrica Assemblea de Catalunya, es vol convertir en un potent instrument de conscienciació nacional a favor de la consecució pacífica de la independència política de Catalunya. L’objectiu final de l’ANC, que ara mateix ja compta amb un full de ruta molt definit, és exigir al nostre Parlament la convocatòria d’un referèndum oficial sobre la independència de Catalunya no més enllà de la data simbòlica de l’any 2014, tres segles justos després de la derrota militar de Catalunya a càrrec de les tropes borbòniques.
El desplegament de l’ACN arreu del territori ja compta actualment amb 245 assemblees locals constituïdes, i algunes més en procés de constitució, que aporten al nou moviment milers i milers de simpatitzants. L’ANC, a més a més, ha signat darrerament un acord de col·laboració amb l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), el front d’ens locals a favor de l’alliberament nacional de Catalunya que lidera el Sr. Josep M. Vila d’Abadal, batlle de Vic i diputat al Parlament per UDC, i que ja suma 466 ajuntaments, 23 consells comarcals i la Diputació de Lleida entre els seus adscrits.
El pes de l’associacionisme cultural català, òbviament, pot ser determinant en la creació de la majoria social que la UE reclama davant la hipotètica formació de qualsevol Estat nou dins els seus dominis. El teixit associatiu del nostre país és d’una riquesa espectacular i no podem desaprofitar el seu enorme potencial cohesionador i divulgatiu en la tasca de conscienciació que els catalans també tenim dret a dotar-nos d’un Estat propi. Les entitats i associacions culturals són innombrables i de mena diversa: grups de teatre amateurs, corals infantils i no infantils, colles sardanistes, colles de geganters, colles de diables, capgrossos, esbarts dansaires, colles de trabucaires, castellers, centres d’estudis locals, grups de pastorets, pessebristes i catifaires, entre altres. Tampoc cal oblidar les múltiples associacions educatives ni tampoc les esportives, que aglutinen una gran quantitat de famílies temporada rere temporada i permeten teixir complicitats entorn del país. Viles de cinc o sis mil habitants, per exemple, poden tenir perfectament entre quaranta o cinquanta entitats o associacions en actiu, una xifra que demostra l’enorme vitalitat del fet associatiu, de manera que sovint costa conèixer persones que no estiguin implicades en alguna d’elles. La veritat és que un segment molt ampli de la ciutadania col·labora o participa habitualment, en un grau o altre, en dues o tres entitats alhora, si no més. Desconec el nombre total d’entitats culturals, educatives i esportives que existeixen actualment a Catalunya, però deuen ser uns quants milers.
Cada dia som més els qui pensem que toca rebel·lar-nos davant les múltiples escomeses polítiques, econòmiques i morals que rebem d’Espanya. Catalunya té dret a dotar-se d’un Estat propi a imitació de totes les altres nacions europees que ho han aconseguit durant les últimes dècades, des de Lituània fins a Croàcia, o que esperen aconseguir-ho durant la dècada present, com Flandes, Euskadi o Escòcia, que ja ha rebut el vistiplau del Regne Unit per a la convocatòria d’un referèndum durant el 2014.
No podem badar. Si hem sabut organitzar-nos en múltiples i dinàmiques associacions i entitats, també hem de ser capaços de sumar esforços entorn de l’ANC i demostrar tots plegats la força veritable del poble català. En cas contrari, no sobreviurem com a nació i la pena serà tan lamentable que ni vint, ni trenta, ni quaranta mil associacions, posem per cas, seran un bon consol.
