Una oportunitat, dues finestres i tres fonaments:
L’oportunitat
La cultura associativa necessita definir un espai propi en l’agenda pública institucional de la cultura. Crec que un associacionisme cultural actiu i compromès amb els temps que corren hauria, si més no, de construir una reflexió pròpia sobre què és cultura, s’hauria de replantejar els marcs jurídics idonis per desenvolupar l’associacionisme no lucratiu i, finalment, hauria de trobar la manera de donar espais de decisió a una ciutadania activa culturalment.
Per fer-ho, es fa necessari (almenys des del meu punt de vista):
1. Bastir un discurs que reivindiqui “l’associacionisme com l’eina per facilitar que milers de persones segueixin fent accions col·lectives per fer realitat la diversitat de somnis, anhels i desitjos”, tal com ens recordava Miquel Àngel Aragón, director del Consell d’Associacions de Barcelona, al monogràfic “Participem per transformar. L’associacionisme que volem” publicat en ocasió del número 100 de Debat juvenil.
2. Ampliar el focus, és a dir, recollir les diferents sensibilitats que hi ha en el tercer sector cultural, acceptant que el discurs no sempre serà unívoc. El 2001 Sirianni i Friedland estudiaven moviments de renovació cívica i il·lustraven les seves hipòtesis amb projectes d’èxit agrupats en diferents àmbits d’actuació: desenvolupament i organització comunitaris, ecologisme cívic, salut comunitària i periodisme cívic. En aquest sentit, crec que el discurs sobre cultura associativa ha de comptar amb les 32 federacions que integren el Consell de l’Associacionisme Cultural però ha de sumar altres sensibilitats: no només perquè hi ha associacions que no estan federades i tenen idees a aportar, sinó perquè hi ha pensament associatiu de caràcter cultural que no hi està representat.
Els tres fonaments
Aquest nou discurs sobre cultura associativa caldria articular-lo, al meu entendre, en tres fonaments. Aquests:
1. Apoderament i dret d’ús: per una ciutadania intel·ligent. L’associacionisme té molt a dir per tal que les noves polítiques públiques en matèria de cultura es conformin entorn d’un nou paradigma d’una ciutadania culta i, en qualsevol cas, responsable de les seves decisions (també en matèria de cultura). És el moment de donar veu a aquell «espectador emancipat» de qui parla Jacques Rancière. Com?
2. Associar-se per fer cultura: la cultura com a bé comú. Nicolàs Barbieri proposa concebre la cultura com a bé comú, entès com a recursos (en aquest cas culturals) que comparteixen unes comunitats que s’han dotat de normes per fer-los sostenibles. A partir de reflexions com aquesta, considero que el sector associatiu hauria de ser capdavanter en propostes per a la modificació del règim jurídic de la cultura.
3. Una tercera pota d’aquest discurs implicaria definir un marc jurídic i reglamentari específic per a les associacions i les pràctiques associatives a fi de simplificar processos i afavorir l’activitat associativa.
Les dues finestres
Des del meu punt de vista cal temps per plantejar i iniciar aquest debat, al qual és necessari donar-li major recorregut que el que ofereixen les dues finestres que avui estan obertes:
1. La Llei 25/2015 del voluntariat i foment de l’associacionisme estableix a la seva disposició transitòria tercera que “el Govern, en un termini de divuit mesos a comptar de l’entrada en vigor d’aquesta llei, ha de presentar un projecte de llei per fomentar l’associacionisme i donar-hi suport”.
2. El Pla de l’Associacionisme cultural 2014-16 es comprometia a impulsar una nova Llei de l’associacionisme cultural
Amb tot, crec que és el moment de fer passos endavant, plantejar-se nous reptes i resoldre’ls amb noves perspectives. Em sap greu dir que no confio gaire en una administració que, en cultura, hauria de liderar debats conceptuals i propositius però que hi ha renunciat en favor de la comoditat de la gestió de processos i recursos. No sé si el sector està disposat a fer-los.
