La darrera crisi econòmica tan sols ha confirmat el que ja s’ensumava des de fa uns quants anys: Europa tan sols perdurarà, com a pol econòmic mundial, si aposta decididament per una societat del coneixement. Evidentment, això implica apostar per la recerca i la innovació.
Els recursos econòmics de la recerca arriben tant del sector públic com del sector privat. A part de la contractació de científics i becaris, també és necessari el finançament de projectes específics de recerca. Els grups de recerca poden així anar a buscar fons en l’àmbit nacional, estatal o europeu. En aquest sentit, no entraré a valorar si els recursos de les diferents institucions són suficients.
Malauradament, les institucions públiques han seguit en els darrers anys cada cop més una política que, tradicionalment, era gairebé exclusiva del sector privat i que consisteix a buscar rèdits econòmics de la recerca en el curt termini. És evident que d’una certa manera era necessari involucrar més els científics en el desenvolupament econòmic del país. Però d’altra banda això té implicacions menys positives com poden ser el fet de prioritzar massa temàtiques de recerca aplicades amb un cert potencial de ser econòmicament rendibles.
El mecenatge en recerca no hauria de ser necessari si el sistema fos prou equilibrat, però a causa dels biaixos ja comentats es fa cada cop més imprescindible. Aquest mecenatge ha permès tradicionalment desenvolupar recerques aplicades en camps on els interessos econòmics no són presents, com n’ha estat un perfecte exemple La Marató d’enguany potenciant la recerca en malalties minoritàries. No obstant això, si les tendències en inversió pública continuen iguals és possible que aquests mecenatges també s’hagin d’orientar a la recerca fonamental quan de fet és en part aquesta recerca la que garanteix els rèdits econòmics a llarg termini.
