Tinc la sensació –i crec que és força compartida– que la gent jove d’aquest país nostre ha abraçat amb convicció i nervi l’opció de la independència per una raó molt potent. Perquè ha anat acaronant un projecte de futur que difícilment tindria recorregut en la situació actual de dependència d’Espanya. Els nostres joves aspiren a la plena llibertat de la seva nació per tal de construir una societat nova. Nova en el funcionament de la justícia. Nova en un repartiment més equitatiu de la riquesa. Nova per la recerca constant de més benestar per a tothom. Nova per una recuperació de valors de l’esperit tals com l’esperança d’un futur més humanitzat o l’exercici pràctic d’una solidaritat més eficaç envers persones i pobles. La joventut ha estat sempre així: imaginativa i il·lusionada per projectar els seus ideals en un esdevenidor que cal lluitar per guanyar. Tant en l’àmbit personal com en el col·lectiu.
Entre els qui ara ja som grans, per sobre dels seixanta i tants anys, n’hi ha un bon contingent que vàrem pugnar, des de diverses trinxeres, per l’adveniment de la democràcia a Espanya i per les condicions mínimes que permetessin la supervivència de Catalunya com a nació. Ara, un sector ampli de la gent d’aquesta edat ha fet el tomb i ha abandonat l’autonomisme perquè ha arribat a la convicció que la nació només es pot salvar si assoleix la sobirania plena.
Uns quants dels qui en aquests deu o quinze últims anys hem tingut l’oportunitat d’expressar-nos des de plataformes públiques, hem anat insistint en la realitat del caràcter nacional de Catalunya i en la necessitat que Espanya el reconegués i actués en conseqüència, al marge, si calia, de l’invent frustrat de l’Estat de les Autonomies. I quan dic Espanya vull dir l’estament intel·lectual i acadèmic, les plataformes mediàtiques, els partits polítics, la jerarquia catòlica i, evidentment, el rei Joan Carles, que tenia l’obligació, si volia ser rei de tots, de conèixer i respectar les nacions que conté l’Estat, sobretot la catalana i la basca. Ningú no ha estat capaç d’aprofundir en aquesta qüestió tan vital per a la supervivència d’Espanya. Ningú no ha gosat alçar la veu i convidar les nacions al diàleg amb l’Estat. Ningú no ha tractat de plantejar una altra forma de concebre i estructurar Espanya. Ningú. O gairebé: ho va fer l’amic Miguel Herrero de Miñón, ara fa més de trenta anys, quan va escriure aquella sentència tan nítida i programàtica: “Hagamos a las naciones copropietarias del Estado común”.
I com que aquest coneixement i aquesta comprensió del tema de les nacions no ha existit, s’ha produït l’allunyament, la desafecció i finalment l’intent de sortida de l’Estat. Es tracta –com ja he escrit en altres ocasions– d’un distanciament ideològic, psíquic, emocional, sentimental. Un allunyament de banderes, de símbols, de projectes, de solidaritats.
Només hi hauria (o hi hauria hagut) un camí per salvar la cohesió entre els diferents territoris nacionals i l’Estat: el camí de la comprensió cordial, el camí de la recerca en comú d’un sistema (jurídic, econòmic, polític) de convivència en què cap part o territori de l’Estat volgués imposar-se sobre l’altre, en què cap llengua o cultura de les que han de conviure (fins ara només han coexistit) fos tractada com a subalterna o de segona categoria.
Ara és el moment del correm-hi tots espanyol perquè Catalunya està caient en la temptació de marxar per fer el seu viatge sola cap al futur. Tanmateix, ni així se sent cap veu que apel·li al diàleg de debò entre iguals. Perquè siguem clarividents: qui planteja avui des d’Espanya un projecte d’estructuració de l’Estat espanyol capaç de contemplar les aspiracions de pervivència de les nacions catalana i basca?
7
