«El camí que emplena els buits és només el del servei als altres», va escriure Josep M. Huertas en la dedicatòria que em dedicà en el seu primer llibre, publicat el 1969, «Chicos de la gran ciudad», un estudi sobre els joves barcelonins d’aquell moment. Va ser sempre fidel a aquest plantejament de servei, que ell basava en la generositat, la tolerància i la compassió.
Mai va tenir un no per a ningú. Sempre va respondre positivament a qualsevol demanda que se li fes, tant era que provingués d’una publicació de barri que li sol·licitava la col·laboració altruistament com d’un delinqüent, conegut durant els mesos que passà a la presó, que li demanava ajuda. No preguntava, responia. Els altres eren el centre de la seva vida. Quan els seus últims mesos de vida passava per moments d’intens sofriment a causa d’un postoperatori mal resolt, la seva principal preocupació no era pel seu dolor, sinó pel que en aquells mateixos dies passava un bon amic seu, afectat per una malaltia crònica.
No és estrany que l’església del Taulat fos plena de gom a gom el dia de les seves exèquies, ara fa justament quatre anys. El dia que els que més l’estimaven anaren a enterrar-ne les cendres a prop de Sant Pere de Rodes, un dels seus llocs preferits, una florista del Poblenou ho resumí en molt poques paraules: «Era un home senzill, sense gens de vanitat ni fatxenderia. Passejava pel barri com un més, i sempre tenia una paraula amable per a tothom.»
Reunia dues qualitats que ara es defineixen amb paraules de moda: empatia i resiliència. Sabia posar-se al lloc de l’altre quan conversava amb algú. I sabia també fer-se valer els drets, i els d’aquells de qui se sentia protector, quan algú mirava de saltar-se’ls. De la mateixa manera que l’empatia li va fer guanyar molts amics, la resiliència li creà molts enemics.
Quatre anys després de la seva mort, s’ha fet al Palau Robert una exposició que n’evoca les qualitats humanes i periodístiques. La mostra fa un recorregut per la seva trajectòria personal i professional i destaca el seu treball pioner en la reivindicació dels barris de Barcelona i en la lluita per la millora de les seves condicions de vida. Una part important de la mostra ofereix fotografies que ell mateix havia fet durant l’elaboració dels seus reportatges que mostren com era la Barcelona dels anys seixanta i setanta, amb unes deficiències urbanístiques que avui en dia semblen gairebé impossibles, de tan terribles com eren. En una sala adjunta es projecten dos audiovisuals sobre la seva vida i també el documental que va emetre TV3 sobre el consell de guerra que el condemnà a dos anys de presó per un reportatge publicat al diari «Tele/eXprés».
Amb la seva obra periodística portà a terme la seva voluntat de servei de manera directa. I amb els seus estudis sobre Barcelona, els mitjans de premsa i el moviment obrer, reflectits en els més de vuitanta llibres que publicà, sol o en col·laboració, deixà unes eines de coneixement que han estat i continuaran essent útils per a molta gent. I amb la seva manera de ser deixà un record que mai no s’esborrarà. Del 27 d’abril a l’1 de maig, Josep M. Huertas havia de ser a Viena, amb uns amics. En lloc de ser a la capital austríaca serà a Sant Pere de Rodes, on en reposen les cendres.
