Els catalans patim la pitjor de les ofensives des de l’inici de la transició democràtica. No es tracta, únicament, d’un atac frontal contra la institucionalització política de Catalunya, sinó, també, contra el ser profund de la identitat nacional catalana: contra la llengua catalana i el seu ús.
El sectors contraris a l’estat plurinacional i plurilingüístic, situats a l’òrbita de PP o del PSOE, no en van tenir prou amb la retallada a fons del nou Estatut que els catalans havíem votat majoritàriament i que donava continuïtat al procés d’institucionalització política de Catalunya; els calia, ara, anar més lluny i atènyer objectius més bàsics i sensibles: la llengua catalana en l’àmbit de l’ensenyament i en l’àmbit de les administracions públiques, sectors clau en el procés de normaltització del català.
Els nostres adversaris saben que afeblir la llengua catalana, la reproducció del seu model lingüístic i el seu ús, pot afeblir greument la nostra consciència nacional i, per tant, la nostra voluntat política.
Per això, en el moment que vam intentar donar un pas endavant amb la proposta d’un nou Estatut, institucions polítiques de l’Estat i partits polítics d’àmbit estatal s’apressaren a l’atac i, finalment, el Tribunal Constitucional procedí a la seva dràstica retallada. De la mateixa manera, quan han considerat que la nostra recuperació lingüística podia esdevenir un factor de recuperació política —el procés del nou Estatut, les massives manifestacions pel dret de decidir o els referèndums per la independència podien avalar aquest criteri—, de nou han utilitzat els tribunals, el Tribunal Suprem d’Espanya i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per a pitjar el fre a fons i aturar el procés normalitzador en dos camps, l’educatiu i el de les administracions locals —que havien aprovat reglaments lingüístics per a impulsar l’ús del català—, en els quals el català anava esdevenint llengua vehicular o preferent, de manera que feia possible la integració lingüística, cultural i social d’amplis sectors de la immigració arribada a Catalunya aquests darrers anys. Per altra banda, convé recordar que totes aquestes accions a favor del català s’han dut a terme amb el consens més ampli de la societat i de la majoria de les forces polítiques catalanes i amb una total garantia de difusió del coneixement de la llengua castellana i de plena llibertat d’ús d’aquesta a Catalunya.
L’objectiu dels nostres adversaris no és sinó posar tots els pals possibles a les rodes de la nostra voluntat d’avançar: frenar, aturar, retallar, limitar i, si és possible, recuperar fins i tot les competències autonòmiques concedides, ‘loapitzar’ de nou l’Estat, recentralitzar Espanya.
Qualsevol pretext és bo per a centralitzar l’Estat: la crisi econòmica o el dèficit de la Generalitat poden servir de pretext per a retallar o per a limitar competències o, fins i tot, per a ridiculitzar l’ús de les llengües oficials d’Espanya al Senat, amb l’excusa del seu cost de traducció en temps de crisi, quan aquesta riquesa lingüística d’Espanya hauria de ser un motiu d’orgull i enaltiment. Es tracta d’una ofensiva en tota regla, en què el govern de l’Estat i l’oposició majoritària volen recuperar competències i poder cedit, amb el punt de mira posat a Catalunya i la seva voluntat d’avançar.
En la perspectiva d’unes noves eleccions estatals, el PP i alguns sectors del PSOE semblen competir pels nivells d’excel·lència en aquests atacs i propostes de reducció de competències a Catalunya, amb el pretext de l’alt cost de les autonomies en el seu conjunt. La manca de rigor és absoluta, fins al punt que molts d’aquests atacs només s’entenen en clau electoral: que es qüestioni la pau lingüística a Catalunya i la cohesió social, per pur electoralisme, és indignant!
Què podem fer davant aquest nou intent de frenar la nostra decisió d’avançar? Més encara, què hem de fer per a no recular de les posicions que, amb un gran esforç, hem aconseguit en la difusió del coneixement i l’ús del català o en l’exercici ple de les nostres competències d’autogovern? Resistir, òbviament, com sempre hem fet; però també enfortir la nostra unitat d’acció política i social, mantenir la consideració del català com a llengua vehicular de l’ensenyament i preferent de les administracions catalanes i, molt especialment, convertir l’atac a les institucions i a la llengua en necessitat, raó i evidència per a obtenir la nostra plena sobirania. Ja n’hi ha prou!
