L’associacionisme cultural català, modèlic i únic, ha tingut molt poca presència en el II Congrés Europeu del Voluntariat, recentment celebrat a Barcelona, malgrat la seva importància i la seva contribució social i històrica, així com el paper de compromís, cada vegada amb més implicació per la cultura i la cohesió social. Potser perquè el congrés ha estat dedicat únicament al voluntariat a nivell europeu no deixa de ser significatiu que els organitzadors de casa nostra hi hagin dispensat un tracte més acurat. Penso que caldrà tenir-ho molt present en futures edicions, amb voluntat constructiva i actitud positiva, tot compartint les maneres de fer voluntariat i associacionisme al nostre país.
En la sessió que tractava de noves formes i models de col·laboració hi havia una important participació d’agents, tècnics, que presentaven les seves experiències a l’entorn del voluntariat des d’una clara dedicació laborable. Un voluntari orienta l’activitat com un servei a altri, oferint un servei a tercers que esdevenen els principals beneficiaris, fent-ho normalment dins l’àrea assistencial. Molt sovint l’entitat que li dóna cobertura necessita de recursos dineraris per part de l’administració per a dedicar-se a programes que la mateixa administració no abasta a realizar, programes que requereixen una activitat laboral diària. Els tècnics assalariats acaben sent-ne els puntals.
Ben al contrari, l’associacionisme cultural centra l’activitat en els propis agents i els seus principals beneficiaris, per regla general, són les mateixes persones que duen a terme l’acció. Aquesta diferència és fonamental i hi confereix una caracterització pròpia i diferenciada. Ensems, el col·lectiu, l’entitat que acull aquesta dinàmica compartida en forma i finalitat, té una clara vocació de servei públic i els llocs de treball que s’hi generen sempre són un suport tècnic, mai directiu -paper que correspon a les juntes directives.
El taller abordava la col·laboració entre entitats i la col·laboració de les entitats amb altres organitzacions, especialment amb el món de l’empresa, identificant experiències reeixides i aprenentatges, però també debatent sobre la complexitat i els reptes que planteja la col·laboració i els projectes entre els diferents sectors d’organitzacions no lucratives, entitats de segon i tercer nivell, administració pública i sector empresarial. Tanmateix, les preocupacions més accentuades foren les relacionades amb el tracte amb l’administració i les respostes de les empreses davant les propostes de patrocini als projectes. Les experiències a l’entorn de les relacions i la generació d’espais de reflexió entre entitats quedaren manifestament a segon lloc, darrera les actituds preferencials tendents a crear Unions Temporals d’Empreses per a projectes específics. L’experiència de la creació de l’Ens de Comunicació Associativa i les experiències compartides i les col·laboracions estables que ha generat foren una singularitat a tenir en compte, però queden lluny de poder ser interpretades com a exemple útil per al conjunt.
Un futur congrés podria tractar des del coneixement del nostre país els conceptes voluntariat i associacionisme de manera diferenciada, identificant allò que és propi i definitori de cadascun d’ells per tal que, a partir d’una mútua acceptació i del reconeixement específic, es desenvolupessin accions i propostes comunes. Convé no obviar que la manera de ser és el que imprimeix el caràcter a la iniciativa de bona part de la societat civil i contemplar aquestes iniciatives amb el coneixement que tenim de crear estructures de segon o tercer nivell, fruit d’un procés de reflexió des de la base dels moviments associatius, i no pas des de l’administració, per tant especialment lliures d’ingerències institucionals.
