Era en plena guerra del 36-39 quan el Servei de Propaganda de la Generalitat republicana va fixar uns cartells per les parets de Catalunya, que deien “Feu tancs”. Sembla que la santa innocència és connatural amb una societat sotmesa des de fa segles i que s’acontenta amb les molles que a l’ocupant li cauen de la taula del poder. El problema és que qui fa aquestes propostes, amb satisfacció, no és un desconeixedor de la ridiculesa de les proclames, sinó que és un simple col·laborador amb el poder real que sovint treballa contra Catalunya o bé, pitjor encara, el portantveu és un ignorant totalment inepte per a governar amb independència i ambició.
Cal llegir detingudament les clàusules del traspàs dels trens de rodalies ara, i adonar-se fins on hem arribat en precarietat de decisió, o fer com aquell que està content, de la mateixa manera que el senyor Saura, que demana també, sabent-ne el resultat, els trens regionals (prescindint ja del terme ‘nacionals’). Resulta que, en essència, el nou traspàs ens passa el dèficit econòmic i també el poder, netejar els vàters i posar els signes de la Generalitat als trens, amb permís és clar dels sindicats catalans que depenen del tot dels sindicats espanyols. Això en un moment que vint-i-cinc socialistes catalans són diputats a Madrid i, per tant, decisoris. I el tren del corredor de la Mediterrània, que és una decisió d’Estat, qui el farà? Espanya?
Ara ens ve a la memòria quan amb el govern espanyol de Negrín situat a Barcelona en plena guerra entre espanyols, i a més també de la que fèiem entre nosaltres, la genialitat va ser la proposta pública que la malmesa Generalitat dirigia a l’opinió pública, aquella ridícula campanya de “Feu tancs”. Oi que ara ens sembla un sarcasme només explicable perquè, en aquell moment, la crítica pública era impracticable i perquè teníem un país doblement derrotat?: pel poder de la República situat en una vil·la de Pedralbes i una dictadura d’esquerres comunistes al carrer, que pagava excel•lents dibuixants per fer cartells estúpids, l’única cosa que els del front popular antifeixista podien fer a més de perseguir persones que consideraven desafectes, primer pels controlats “incontrolats” i després pels comunistes quan ingressaven ciutadans a les txeques estalinistes sense cap garantia jurídica.
Doncs ara, amb democràcia formal, si fa o no fa tenim la mateixa innocentada: suggerir en lloc de proposar “Feu tancs”, empassar-se i vendre com un èxit “històric” l’impresentable “finançament” i els “traspassos” de trens sense vies, ni estacions, ni vagons, ni res. Serà possible tanta indignitat quan els polítics catalans a Madrid tenen la clau? I alguns partits la tenen a Catalunya i malden per la independència només verbal?
Quan decidirem deixar que ens prenguin el pèl els altres i la increïble disposició a assumir nosaltres mateixos l’esquilada com a èxit? Potser quan els uns i els altres ens mirarem al mirall tornarem a veure aquell magnífic cartell que deia: “Feu tancs”.
