El dia 10 de novembre de 1963 pujàvem a Montserrat, en Josep Benet, l’Albert Manent i jo, acompanyant Jose Antonio Novais, corresponsal de Le Monde a Madrid, que anava a entrevistar l’abat Escarré, entrevista organitzada per en Benet i en Manent.
L’abat va parlar privadament amb Novais després de la Missa conventual. Havent dinat tinguérem l’habitual tertúlia cafè amb els monjos pares Miquel Estradé i Pere Busquets, responsables de l’hostatgeria, i amb els pares Maur Boix, secretari de l’abat, i Marc Taxonera, bibliotecari. Seguidament, només amb aquests dos últims vam llegir la transcripció que en Novais havia fet de les declaracions l’Abat.
Novais estava molt impressionat; no coneixia l’abat i no estava acostumat a oir d’un eclesiàstic espanyol paraules com les que l’abat li havia dit amb serenitat però amb contundència. Era conscient que tenia entre mans un material periodístic i polític d’alt voltatge.
Acabada la lectura, va començar la labor d’encaixar el text de les declaracions en l’espai reservat pel diari i de intercalar-hi unes preguntes per donar-li forma d’entrevista. Vam anar fent observacions per precisar conceptes que potser no quedaven prou clars, vam repassar la sintaxi… Algú ha dit que les declaracions de l’abat foren molt cuinades. Fins i tot hi ha qui ha afirmat que foren manipulades o que ni tan sols eren fetes per ell. Jo afirmo rotundament que no hi havia cap diferència substancial entre el text mecanografiat per Novais i el text aparegut a Le Monde. A més, les paraules de l’abat jo les hi havia sentit dir ja l’any 1953, quan el vaig començar a tractar!
L’endemà, Benet, Manent, Novais i jo vam anar a Can Costa, de la Barceloneta, a celebrar, amb una paella, l’èxit de l’operació. Ens sentíem uns privilegiats per haver pogut contribuir modestament a escriure un capítol de la història contemporània del nostre país. Acompanyàrem Novais a l’hotel i ens vam acomiadar, il·lusionats, a l’espera de la publicació de les declaracions.
El dia 14 següent va esclatar la bomba! Alguns membres del Patronat de Montserrat, espantats, van demanar al majordom del monestir, el pare Agustí Vila-Abadal, que procurés de convèncer l’abat per tal que desmentís haver fet aquelles declaracions o bé digués que havien estat mal interpretades. Però l’abat no va afluixar i en va ratificar la seva autoria.
Les reaccions arribaren de tots els fronts; fins i tot de l’eclesiàstic, amb unes furibundes declaracions de fray Justo Pérez de Urbel, abat del Valle de los Caídos. Dintre de l’Església catalana cal recordar les paraules del bisbe de Vic, Ramon Masnou, qui, davant les critiques d’algun dels bisbes de la Tarraconense, reunits a Roma, digué: “L’abat Escarré ha dit allò que nosaltres hauríem dhaver dit i no vam tenir coratge de fer-ho”.
El mes de març de 1965 l’abat Escarré marxava cap a l’exili. No el van deixar tornar ni quan va morir la seva mare. Un temps després li foren retirats el carnet de periodista i el passaport a José Antonio Novais i el diari Le Monde no podia entrar al territori espanyol. En Novais va haver de dimitir com a corresponsal del diari a Madrid.
El dia 15 d’octubre de 1968, l’abat Cassià Just anà a Vivoldone, a buscar el pare Escarré, que estava molt greu, perquè pogués morir al seu país, fet que es produí al cap de set dies. El seu enterrament va ser impactant. El monjo Escarré havia deixat de ser l’abat de Montserrat per esdevenir l’abat de Catalunya.
Han passat molts anys de tot això; però tinc un record molt viu de l’abat Escarré,
perquè el vaig estimar, i ara l’enyoro.
