Tanmateix, aquest retorn a la normalitat comporta anar marcant gradualment distàncies entre la realitat conduïda per la ciutadania i la interpretació que en fa el gruix dels partits polítics, que sense exclusió admeten haver entès la lectura de la sentència popular. Així, comerciants, autònoms, empreses, treballadors, col·lectivitats de tot tipus, tots plegats van generant una distància d’avenç que com més va més accentua la diferència entre realitat i la lectura, lenta, que en fan els nostres dirigents. No saber escoltar és el denominador comú, i anteposar l’interès partidista a les necessitats del país el seu objectiu real, fins que unes properes comeses electorals obliguen a un esprint per resituar-se i mirar de tornar a guanyar l’espai perdut. Espai perdut que a voltes comporta, dissortadament, també temps perdut. De fet, i donades les actuals circumstàncies, que indiquen clarament el camí a seguir, aquest divorci pressuposa que ens hem begut l’enteniment i que alguna cosa no va com hauria d’anar.
L’associacionisme cultural, i per correspondència la cultura popular, amb un esforç compromès, és part de la societat civil participativa. Afortunadament està ben viu i per tant aposta sense embuts per una feina ben feta, per plantejar-se el seu demà i generar sinergies internes de reflexió que millorin la resposta a la pròpia voluntat de servei públic – totalment reconeguda, altrament. Compromisos d’aquesta envergadura obliguen l’associacionisme a treballar al costat de les administracions públiques i a aquestes a escoltar-ne les propostes a i tractar-les conjuntament, justament pel seu caràcter social.
La pèrdua de temps i espai de treball acaba sent una adversitat per un associacionisme ara molt dinàmic, positiu i propositiu, amb una sòlida voluntat de protagonitzar en el seu camp la construcció d’un nou model de país on les necessitats de convivència i benestar estiguin ben garantides. L’associacionisme vol, per tant, fer camí sense que les oscil·lacions de les formacions polítiques que gestionin el govern, els seus programes polítics més o menys pactats i/o subhastats i el conseller de torn esdevinguin un fre.
L’Ens de l’Associacionisme Cultural ha proposat a totes les formacions polítiques la necessitat de crear un espai permanent de trobada amb totes les associacions de cultura popular i associatives, les administracions públiques i civils i l’entorn universitari, a manera d’un Institut de l’Associacionisme Cultural, per tal de defugir fórmules més o menys efímeres de constant reinterpretació sobre la pròpia naturalesa, l’activitat i l’actuació del moviment associatiu. És una vella reivindicació d’allò que es va aprovar ja fa gairebé 30 anys al 1r Congrés de Cultura Popular i Tradicional: la necessitat manifesta i demandada al 1r Congrés de l’Associacionisme Cultural Català, l’any 2008, presentat en compareixença a la Comissió de Cultura del Parlament el juliol d’aquest any i àmpliament acceptat per la majoria de les formacions polítiques.
El futur Departament de Cultura hauria de posar especial atenció a la proposta alliberada de l’Ens, per foragitar subordinacions, pèrdues de temps i visions exclusivament partidistes i per facilitar una entesa continuada, plural i transversal.
